45 anys de medi ambient: de la il·lusió a l’ecoansietat

La fi de la dictadura va comportar la il·lusió per la recuperació de la llengua, la restauració de la democràcia i la millora de diversos aspectes ambientals, per tal d’equiparar-nos als països més avançats d’Europa del Nord. Amb els anys, s’han aconseguit notables avenços, tot i que les expectatives no s’han complert totalment, i a hores d’ara ens trobem davant del canvi global que, ben segur, canviarà la nostra manera de viure i d’interrelacionar-nos amb l’entorn, especialment pel que fa als vectors d’aigua, energia, de recursos naturals, residus i d’incendis, entre altres.

La recollida selectiva de matèria orgànica és una assignatura pendent, fins i tot en algun municipi de més de cinc mil habitants en què li és obligatori per llei

Pel que fa als residus, en gairebé mig segle, hem passat d’un escenari en què cada poble tenia un abocador on cremava deixalles fins a disposar de l’equipament comarcal on es gestiona el rebuig, el Centre de Tractament de Residus, que els processa amb mesures respectuoses amb el medi i, a més, en fa pedagogia. Cal recordar, però, que la recollida selectiva que fem és parcial, ja que molts ciutadans no veuen el benefici directe de disposar els subproductes en contenidors separats, quan abans, amb la figura del drapaire, es pagava per les ampolles de cava i pel paper recollits. La recollida selectiva de matèria orgànica és una assignatura pendent, fins i tot en algun municipi de més de cinc mil habitants en què li és obligatori per llei.

El plàstic mereix una consideració especial. És un producte extraordinari: lleuger, resistent, transparent i del color que es desitgi, propietats que el fan ideal per a embalar i embolicar qualsevol objecte, inclosos els aliments. Per això, és universal. Ara bé, quin exemple donem als infants quan els diguem que cal reduir-ne l’ús, mentre veuen que en els supermercats tot està plastificat i fins i tot molts adults paguen amb diners de plàstic, les habituals targetes de dèbit, crèdit o de client fidelitzat? Potser cal una reflexió seriosa sobre la recollida d’aquesta substància, quan se sap de la persistència dels microplàstics en el medi aquàtic i la capacitat de passar a la cadena alimentària.

L’aigua és el vector ambiental que més ens preocupa a hores d’ara. Fa quaranta-cinc anys, volíem que els rius estiguessin nets i tinguessin cabal ecològic, que permetés mantenir la vida aquàtica. Es va reintroduir la llúdriga als anys 90 per mostrar que la qualitat de l’aigua fluvial era compatible amb aquest mamífer. Els diversos plans de sanejament han tingut com a resultat que molts municipis disposin de sistemes de tractament d’aigües residuals per poder tornar l’aigua tractada a la xarxa fluvial, en una qualitat acceptable. Tot i això, no s’ha arribat a tots els pobles, atesa la gran quantitat de nuclis habitats i la mida reduïda de molts d’ells.

A hores d’ara, l’escassa disponibilitat d’aigua, a causa de més de dos anys de sequera, provoca una gran incertesa, fet que fa reflexionar sobre si és un episodi puntual o bé serà una tendència derivada del canvi climàtic. L’embassament de Darnius-Boadella es troba ara al 13,81% i cada vegada més municipis de l’Alt Empordà s’hi connecten per garantir el subministrament als seus veïns. No es preveuen pluges abundants en un termini breu... En tot cas, caldrà una nova cultura de l’aigua, ja esbossada l’estiu de 2023, amb restriccions importants en el reg agrícola i la impossibilitat d’omplir piscines.

L’embassament de Darnius-Boadella es troba ara al 13,81% i cada vegada més municipis de l’Alt Empordà s’hi connecten per garantir el subministrament als seus veïns

En relació amb l’energia, el gran debat és la implantació de les renovables. L’Empordà és conegut com a Palau del vent i fou pioner en la instal·lació d’aerogeneradors per aprofitar la força eòlica. En 1984 es posaren en servei el primer molí de vent de Catalunya, a Vilopriu, i el primer parc eòlic estatal, al puig de Malaveïna de Garriguella. Anys més tard, el parc del Puig Alt a Roses, amb sis molins, va funcionar entre el 1990 i el 2007. Ara, el debat sobre l’eòlica marina està servit, amb divisió dins de la comunitat científica i de la ciutadania sobre la conveniència d’instal·lar un megaparc aigües enfora de la badia de Roses i del cap de Creus, pels efectes que comportaria sobre la biodiversitat marina i el paisatge. El govern estatal, titular de les aigües exteriors, en boca de la seva ministra ha manifestat que «es prioritzaran les zones amb menys rebuig social». En terra, també hi ha confrontació: el moviment «Albera, parc natural» proposa que aquell territori estigui lliure d’aerogeneradors mastodòntics.

Els espais naturals tenen el difícil repte de mitigar la davallada de biodiversitat que té lloc a escala mundial i més en un moment en què augmenta la freqüentació de visitants, resultat de la postpandèmia i les xarxes socials que combinen l’interès a sortir amb la divulgació dels llocs més emblemàtics. El canvi global també incrementarà el risc d’incendi, ja que les condicions de baixa pluviositat i altes temperatures porten a una combinació explosiva. El 2023, hem assolit els 45 graus, rècord de Catalunya, la sequera és persistent. Mentre, les cimeres mundials, com la COP 28 de Dubai no porten suficient esperança. Tot això es resumeix en un únic mot: ecoansietat.

Subscriu-te per seguir llegint