«Les persones amb discapacitat no volem ser superherois»

Carla Giró, Javi Aldámiz i David Montoro van néixer sense cap discapacitat, però un accident els va enviar a l’altra costat de la barrera. Un carta amarga que, tot i ser una «putada», viuen com una «segona oportunitat». Amb tot, lamenten la «manca d’empatia» de la societat, que ho veu com un fenomen «molt allunyat que no va amb ells» però alerten que «et pot passar en qualsevol moment de la vida».

Carla Giró estava en un dels moments més dolços de la seva vida. Tenia 22 anys, vivia en un pis compartit a Barcelona i estudiava Belles Arts. Però un matí, en executar una maniobra que repetia sovint per a fer entrar el gat a casa (tenia tendència a saltar al pati del veí de l'entresol), va patir un accident que li va canviar la vida. «Em vaig enfilar en una caseta de fusta que quedava a la mateixa alçada que el meu balcó i vaig cridar al gat, que per més inri era negre, però havia plogut, jo anava de pressa perquè feia tard i vaig relliscar», recorda. «Amb tan mala sort que vaig anar a parar sobre el vidre de la claraboia, es va trencar i vaig caure onze metres fins a quedar estesa al pàrquing de l’edifici», explica.

A banda de trencar-se la columna i lesionar-se la medul·la, va patir un traumatisme cranioencefàlic que la va deixar inconscient. En despertar-se d’un coma induït, estava a l’UCI de l'Hospital Vall d’Hebron. Set anys després de l’accident, assegura que «és irònic però lesionar-me la medul·la em va salvar la vida, no he pogut tornar a caminar però em va donar una segona oportunitat». La notícia, però, li va costar de pair. «Va ser difícil acceptar que no podria tornar a caminar mai més, no era capaç de comprendre-ho, creia que era un do que no podria perdre mai», sosté. La discapacitat, però, també li ha portat coses bones: «M’ha fet millor persona i sobretot m’ha ajudat a conèixer-me, la discapacitat és una ‘putada’ però no és una desgràcia», defensa. En aquest sentit, assenyala que «la discapacitat és qui m’està ajudant a potenciar les meves virtuts tan personals com artístiques».

Giró, que ha viscut en els dos costats de la barrera, lamenta la «manca d’empatia» de la societat. «Hi ha massa prejudicis i desconeixement, o et tracten de superwoman o amb una mirada paternalista amb l’ai pobreta per bandera, però les persones amb discapacitat no volem ser superherois ni dur cap etiqueta, som persones amb els mateixos drets que qualsevol altra», reivindica. En aquest sentit, remarca que «al llarg de la vida tothom haurà d’afrontar alguna discapacitat, ja sigui per accident, malaltia o envelliment» però alerta que «la societat no està preparada».

Una tesi que també comparteix el figuerenc Javi Aldámiz (48 anys). «En qualsevol moment de la vida et pot passar qualsevol imprevist, de la nit al dia pots entrar a formar part del col·lectiu de persones amb discapacitat i de cop et molesten els conductors que fan un mal ús de les places d’aparcament reservades per a persones amb mobilitat reduïda», assegura. En el seu cas, quan només tenia 4 anys, un camió el va atropellar i va perdre una cama. «La meva mare havia anat al supermercat i no ens havia deixat acompanyar-la ni al meu germà ni a mi, així que vam aprofitar que el meu pare era a la dutxa i no ens vigilava per a sortir corrents i anar-la a trobar a la botiga», recorda. De camí, el vehicle el va envestir. «Vaig tenir molta sort perquè els meus pares mai em van tractar com una persona amb discapacitat, durant la meva infància i adolescència mai vaig tenir la sensació de pertànyer a aquest col·lectiu», recorda. D’adult, però, ja en va prendre consciència. 

«A la societat li falta seny»

Tot i que a la vida, assegura Aldámiz, «els límits sempre me’ls he marcat jo» (va estudiar Psicologia a la Universitat de Girona i actualment és professor d’FP en un institut de Figueres) lamenta que «a la societat li falta seny i educació per tractar a les persones amb discapacitat». En aquest sentit, reclama que «no som superherois perquè juguem a bàsquet en cadira de rodes o volem viatjar, sinó persones normals amb una característica, que és la discapacitat, com una altra persona pot ser rossa». Tot i això, reclama que la societat sigui «més conscient» de les seves limitacions i actuï en conseqüència, amb «entorns urbans més amables». En aquest sentit, exigeix que «no volem que ningú ens digui com hem de viure la nostra vida ni semblar pidolaires, el govern de torn ha de posar recursos al servei de les persones perquè puguin ser el màxim d’autònomes».

Perdre la vista a la feina

L’enginyer químic i vicepresident de Multicapacitats, David Montoro, va patir un accident laboral als 27 anys. «Treballava en una empresa siderometalúrgica, estava a la zona de la depuradora i de cop una de les canonades va explotar», relata. «Contenia hidròxid càlcic, que ràpidament se’m va introduir per les fosses bucals i nasals i em va afectar a la vista», explica. I en aquell precís instant va deixar de veure-hi.

Després d’una vintena d’intervencions, ha aconseguit recuperar (només temporalment) fins a un 15% de visió en un ull. «Ha estat un periple, m’he passat un any sense veure-hi, els dos anys següents he recuperat visió, després he tornat a no veure res», lamenta. Tot i que admet que ningú està preparat, assegura que al llarg de la vida «una de cada quatre persones tindrà algun tipus de discapacitat». En aquest sentit, alerta que «falta molta conscienciació perquè la majoria de persones, sobretot la gent jove, veu la discapacitat com un fenomen molt allunyat que no va amb ells»

Subscriu-te per seguir llegint