La rajola catalana esdevé una finestra oberta al passat

El doctor en Història i arqueòleg Josep Antoni Cerdà va començar a conrear l’interès per la ceràmica catalana el 1979 participant en excavacions a Mataró on localitzaven material d’època medieval i moderna que ningú estudiava. Ell es va animar a fer-ho. «Era un terreny quasi verge, amb pocs estudis publicats o molt antics», afirma. A poc a poc, va anar obrint camí fins ara que acaba de publicar La rajola catalana (Brau) dins la col·lecció «Eines i feines» i que evidencia la rellevància i el caràcter específic de la rajola decorada catalana que es va començar a produir, com a rajola de paviment, a partir del segle XIV i que des de finals del XV es va fabricar de manera massiva a Barcelona fins a la segona meitat del XIX quan va entrar molta producció de Castelló.

Cerdà explica que als anys setanta i vuitanta es va despertar una febre al voltant de la rajola catalana, cosa que va fer néixer un munt de col·leccions privades. «Després va decaure molt», reconeix l’expert qui desitjaria que, amb el llibre, que té una clara vocació didàctica, revifés aquest interès per la ceràmica catalana, feta amb terrissa ceràmica, que no té res a veure amb la rajola hidràulica de ciment de colors.

L’expert defensa el munt d’informació que conté una rajola, no només sobre el seu procés d’elaboració sinó també sobre el context històric i social, els costums i l’art de l’època, entre altres. Així, ell, la qualifica «d’autèntica fotografia de la quotidianitat» sobretot les rajoles d’oficis, molt barcelonines. No tant les de mostra que «es van anar adaptant a centres terrissers diferents». En aquestes rajoles d’oficis, doncs, es veuen treballadors, gent del carrer, elements mitològics o el món de la dona. De fet, afegeix l’expert, quan els historiadors estudien els segles XVII o XVIII, il·lustren els aspectes de la vida quotidiana amb rajoles.

En el volum, Cerdà vincula indestriablement la vida de la rajola a l’arquitectura. Tant és així, que, com certifica la documentació escrita, molt d’aquest patrimoni s’ha perdut –«si un edifici es cremava o anava a terra, també es perdia la rajola»– o se n’ha perdut la pista. D’altra s’ha salvat, tot i que arrancar-la de les parets sovint no ha estat fàcil. Cerdà lamenta, però, que els museus del país no valorin prou aquest patrimoni, d’una qualitat artística notable i de factura artesana, ja que «no s’arriba mai a fer rajola a gran escala dins l’àmbit industrial». En aquest sentit, Cerdà explica que «quasi tota la ceràmica resta a les reserves» dels museus allunyada del públic. «Si cada centre ho cedís en dipòsit, es podria fer un museu gegantí i molt divertit», conclou.

Josep Antoni Cerdà detalla que els artesans barcelonins funcionaven amb gremis i no competien entre ells per això tampoc les signaven. Tot i això, l’estil català es diferencia fàcilment del d’altres centres de producció. «La rajola catalana és molt singular, té molta personalitat i prové d’una tradició molt antiga», diu. Ho corrobora el fet que quan es començà a col·leccionar, cent cinquanta anys enrere, encara se’n fabricava.