«Els joves dels camps de refugiats són molt valents»

Sovint, en els seus llibres, l'escriptor Àngel Burgas (Figueres, 1965) s'apropa als conflictes socials. A Els contes de Lesbos ha volgut abordar la vida en un camp de refugiats. «Aquest és un llibre per a tothom», assegura. I tothom, afegim, l’hauria de llegir perquè Els contes de Lesbos ens apropen a un camp on malviuen milers de persones, entre elles molts adolescents que veuen passar la vida sense esperança de futur. Aquest dimecres, a les 7 de la tarda, en parla a la biblioteca de Figueres, al costat de les actrius Glòria Cristina i Carme Gifre.

Els contes de Lesbos, intueixo, és un llibre molt especial per a vostè.

Cert, estic molt content. Amb ell expulso de mi tot el malestar. És que hi ha tantes coses en el món que no funcionen, em fa tanta ràbia que, malgrat generacions i generacions, continuï així. És un d’aquells llibres escrits des de la ràbia.

Diria que ha costat escriure’l perquè el contingut no és fàcil, però potser també ha estat un plaer ser capaç d’explicar aquestes coses.

Exposar, denunciar, obrir els ulls. I sé que amb l’editorial Bambú arribarà a molts joves la idea que quina merda de món els deixem. I si la nostra generació no ho ha pogut arreglar, a veure si vosaltres... És potser una manera d’obrir-los els ulls: mireu què tenim.

Per què la vida als camps?

Ja havia parlat abans de la immigració, dels problemes d’adaptació social i els refugiats era una de les qüestions que em treia de polleguera. Persones que pateixen, que han hagut de marxar de casa i que volen aspirar a una vida millor, sense guerres ni patiment, i deixar-los arraconats en un lloc, esperant uns papers d’asil que no arriben, en una situació de misèria, sense ajuts. Jo tenia aquest tema al cap i va coincidir que l’editorial, amb qui he publicat sovint, volia reeditar el format de les Petites històries del globus, el primer que vaig escriure per a joves i que anava sobre la immigració. Els ho vaig proposar i em van suggerir que si aquell parlava de molts casos, diferents situacions, també ho podia fer amb aquest: gent que arriba de diferents països que es troben a Lesbos després de patir epopeies tràgiques i tremendes.

Hi ha algunes diferències, però.

Sí, a Petites històries del globus cada personatge explicava la seva història, què van viure abans i durant el trànsit de la seva societat a la d’acollida, però no hi havia interacció entre ells. Ara em va interessar que interactuessin.

No només això, sinó que l’amistat entre ells esdevé l’esperança.

Els ajuda, sí, sí, i potser és l’única cosa que els fa feliços.

Va visitar algun camp?

No, no hi he estat mai, però quan miro documentals, una de les coses que em va sobtar més era que molts dels adolescents que hi eren tenien problemes mentals. I que hi havia molts metges i voluntaris que atenien aquests problemes. Així vaig decidir investigar sobre aquest tema: com les malalties mentals poden afectar joves que estan en camps de refugiats.

Un dels seus personatges afirma que potser la situació de guerra de la qual havia escapat era millor que el present que l’acull.

És terrible i, a més, són gent jove de 14 i 16 anys que tenen un futur, molts anys al davant per viure, però viure com, on, què viure, això, la merda que es troben en aquell moment? La causa del gran desequilibri que pateixen molts nanos és aquesta, que saben que són joves, que els queda molt per viure, però no entenen què viure ni quan.

Mostra els camps com llocs on són abandonats i oblidats.

El camp que vaig escollir, Kara Tepe, a l’illa de Lesbos, és el que van obrir després d’incendiar-se Moria, que es va destruir completament el 2020. Llavors, tota la gent que hi havia, vint-i-cinc mil persones quan estava pensat per cinc mil, va ser traslladada a aquest. El van construir amb recursos que no hi havia a Moria, que era un infern. Està més arreglat, més net, s’ha volgut millorar la situació de la gent. També em va interessar perquè està a prop de la capital de Lesbos, Mitilene, i tenen l’opció d’anar-hi per fer gestions. Això els permet estar en contacte amb la vida normal, la que podrien haver portat als seus països respectius que ara no tenen. És la confrontació entre una gent que viu d’una manera i ells. També les mostres de racisme que he llegit que hi ha i en les quals no m’he volgut recrear. Tu estàs a casa teva i, de cop, cada dia t’entren milers de gent molt pobre i sense mitjans que t’envaeixen el poble. És una causa de conflicte.

El llibre comença amb un intent frustrat de fugida d’un grup de joves i continua amb una altra fugida, però ara a través dels contes.

Estava llegint moltes històries de gent que arribava de Síria, Pakistan, Afganistan, del món oriental, i vaig pensar en llibres de referència com Les mil i una nits o els llibres de Salman Rushdie, històries fantasioses que contrastaven amb la vida que duien ells. Vaig pensar que intercalar contes estaria bé. No ho havia fet mai, mai no havia inventat contes de princeses que parlessin de la condició humana i va ser un repte. I va funcionar. També, perfilant la fugida que comparteixen junts, aquesta idea de morir o transformar-se, a tots els contes apareix el concepte.

Tots els contes van acompanyats d’una il·lustració d’Ignasi Blanch.

Cert, només s’il·lustra una de les parts del llibre, la de fantasia. La portada és més real i a l’última, en el conte, s’hi barreja la realitat i els protagonistes són els joves.

Que el llibre arribi als joves d’aquí és molt interessant, no?

Crec que sí. És cert que alguns lectors em diuen que el troben dur. Les històries ho són, és clar, però és que el món ho és i jo escric sobre el que penso que he d’escriure i aquestes coses passen. I el que viuen aquests nois és real, potser no passa aquí, però sí a altres llocs del món, existeix, és la realitat.

Per mi, aquests joves són herois.

Una mica és la reacció que busco entre els joves d’aquí, que vegin que aquests nanos són molt valents, que amb els pocs anys que tenen de vida els ha tocat viure coses molt dures i això els dona un punt positiu d’herois.

Els han robat la infància.

I ara reben l’admiració dels afortunats que no ho han viscut.