«El col·lectiu sanitari hem rebut una pressió que no ens mereixíem»

Maria Antònia Bonany Pagès (Girona, 1957) s'acaba de jubilar com a professional del sistema públic de salut, però manté l'activitat al capdavant del Centro de Enfermedades de Venas. Va ser la primera metgessa de l'Hospital de Figueres. Està casada, té dos fills i un net, a punt de fer dos anys.

Els lectors de l’EMPORDÀ la coneixen bé. Cada setmana comparteix les seves inquietuds i ofereix consells sobre salut des de les nostres pàgines. Li agrada divulgar aspectes que ens poden ajudar a entendre millor com podem portar una vida més saludable i, sobretot, afrontar amb més coneixements les malalties i discapacitats pròpies o del nostre entorn. Ara s’ha jubilat com a metgessa de la sanitat pública, però continua al capdavant del seu gabinet privat del carrer de la Rutlla. Va ser la primera metgessa de l’Hospital de Figueres i va acompanyar Salvador Dalí en els viatges cap a Barcelona a la recta final de la seva vida. Darrere la seva mascareta sanitària, apareix el somriure amable d’una figuerenca d’arrels gironines, amb valors, carregada d’experiència.

Vostè va néixer a Girona i sempre ha viscut a Figueres, em pot explicar els seus orígens familiars?

El meu pare, Josep Bonany Ripoll, era de Verges, i la meva mare, Miquela Pagès Pont, de Santa Eugènia de Ter. Érem quatre germans, tres noies i un noi. La gran es va morir jove. Jo soc la tercera i, com deia irònicament Xavier Sala i Martín, en el programa televisiu Economia en colors, n’hi havia un que duia per títol «Que se n’ha fet dels nens del desembre? No se n’ha fet res». M’hi he vist reflectida, perquè soc nascuda a finals d’any, un 23 de desembre. Aquest fet m’ha marcat molt a la meva vida. Els hi ha passat a molta gent en el mateix cas. A mi em van fer repetir un curs perquè era massa petita, per edat i físicament, era molt menudeta. Anava a Sant Vicenç de Paül i havia d’entrar a l’Institut Muntaner. Malgrat les bones notes, van decidir que era massa petita per entrar-hi.

Per la manera com s’expressa, diria que aquest fet la va marcar per sempre més.

Sí, va ser una situació totalment negativa. Va fer que comencés la carrera de medicina un any més tard.

Quin ofici tenien els pares?

El pare tenia un negoci a Girona, però per motius de salut el va haver de deixar. Llavors va anar a treballar com a comercial de Xocolates Torras. Va estar-hi molts anys. Era una persona molt coneguda i estimada, tenia el do de saber relacionar-se amb la gent.

Així els cromos també van formar part de la seva infantesa.

Sí, els cromos, l’olor de xocolata i la presència de mainada que venia a bescanviar els embolcalls per vals per anar als cavallets. Era un gran premi, no tothom tenir diners per anar a les fires.

I la mare?

Era la segona de quatre germans. El seu pare va morir molt jove i la mare, la meva àvia Antònia, va haver de tirar endavant, en plena postguerra, amb quatre fills i un negoci de venda de vins. Tenia molta empenta. Això va fer que la flaire del vi, com la de la xocolata, marquessin la meva infantesa, potser per això soc abstèmia. Perquè recordo la frase que deien en el magatzem majorista de Santa Eugènia: «A can Pagès, el vi el tenim per vendre i no pas per beure». La mare, a part de portar la casa, també ajudava al meu pare. Va ser una dona molt estimada.

Així, de precedent directe de metges, a la família, no n’hi havia.

No, que jo sàpiga no n’hi ha hagut cap.

I com és que va triar els estudis de medicina?

Hi ha una història bonica al darrere. També tenia una tia, germana de la meva mare, que era infermera i missionera. Suposo que conviure amb ella, veure com treballava i com vivia la seva professió, em va introduir-hi mentalment, sense adornar-me’n en aquell moment. També va influir la meva mare, sempre es preocupava pels altres, va ser una precursora dels serveis socials a Figueres. Vam pujar en un ambient altruista en el qual em devia sentir còmoda.

Com es produeix l’arribada familiar a Figueres?

Primer va venir el pare, sol. Després van venir la meva mare i la germana gran. Tots vam néixer a Girona, però els tres petits ens podem considerar figuerencs, perquè els pares ja vivien aquí, amb l’àvia, la mare del pare.

Sant Vicenç de Paül, Institut Muntaner i salt a Barcelona.

Vaig tenir la sort de poder estudiar a l’Hospital Clínic. I dic sort, perquè, per mi, aquelles parets transmetien saviesa. Era un ambient molt especial, un lloc de coneixement.

Com recorda l’etapa universitària?

En tinc un record molt bo, va ser molt maca. Un temps d’estudiar molt, d’aprofitar el coneixement que adquiríem i compartir-lo. No vaig ser una noia de sortir massa i conservo amistats que continuen ara.

L’aura que té Barcelona com a ciutat de ciències, de ser capdavantera en investigació científica, la percebia en aquells temps de joventut?

Sí, per mi era com un món a part. Per exemple, quan entràvem al paranimf per a les classes d’anatomia, era espectacular, com si l’atmosfera fos diferent. Destil·lava coneixement, experiència, mestratge...

Guarda algun record especial dels professors que va tenir?

Sí, i tant. Recordo el professor de dermatologia, quan feia cinquè. Era una assignatura molt dura i havíem de mirar moltes diapositives. Si no encertaves el diagnòstic a primer cop d’ull, ja havies begut oli. Un dia ens ensenyava els efectes de la lepra, i ens va dir: «Mireu-la bé, i si us equivoqueu i no ho diagnostiqueu, ningú us dirà res, però jo vindré de nit a casa vostra i us robaré el títol, perquè no us el mereixereu». El catedràtic d’anatomia era canari. Les seves classes eren un espectacle. Entrava al paranimf i, es posava d’esquena als alumnes i dibuixava el cervell amb les dues mans, com Leonardo da Vinci. Es girava i ens deixava anar: «¡Soy anatómicamente perfecto!».

Dedueixo que, a diferència d’ara, devien ser molts més nois que noies aspirants a metge.

Sí, era així, però sobretot crec que érem massa alumnes. Estava molt massificat. Llavors ja hi havia l’Autònoma, que tenia com a hospitals de referència Bellvitge, Sant Pau i la Vall d’Hebron, i que era on anaven la majoria d’alumnes de Figueres i l’Empordà. Però a mi em va tocar la Central amb el Clínic des de primer de carrera i vaig tenir la sort de poder fer les pràctiques a la càtedra de cardiologia. Vaig aprendre moltíssim. Així i tot, recordo que abans de començar, tampoc tenia clar que volia estudiar medicina...

...Perdoni, com diu?

Dubtava entre tres carreres: Dret, arquitectura i medicina. I tampoc tenia clar si volia ser metgessa, preferia infermeria. El meu pare, que tenia molta saviesa, em va fer veure que com a metgessa també me’n sortiria. Em va portar a Barcelona, vam visitar el Clínic, i allò em va fer decidir. Vaig tenir la sort de gaudir d’uns pares amb una mirada molt ampla. Em van ajudar a fer un pas endavant. Quan a l’Institut tocava triar l’idioma estranger, el pare em van preguntar si pensava que em quedaria a treballar en una botiga a Figueres tota la vida, o encara no sabia què volia ser de gran. En el primer cas, havia d’escollir francès i, en el segon, ell creia que l’idioma del futur era l’anglès. Aleshores, el grup d’anglès a Batxillerat era molt reduït i m’hi vaig apuntar. Érem cinc alumnes només, amb una professora boníssima. Amb quinze anys vaig fer una estada als Estats Units. Els meus pares em van encaminar i van complementar l’educació que rebíem en aquella època, quan tot era molt tancat.

Acaba la carrera i comença a treballar com a metgessa.

Durant l’any de pràctiques en el Trueta, en el sisè curs de la carrera, que en deien el «rotatori», em vaig casar. Encara recordo les pràctiques docents tan bones que vaig rebre allà. En acabar, vaig trobar feina de seguida. Aleshores havia hagut de prendre una decisió, o deixar-ho tot i quedar-me a Barcelona per preparar-me per fer el MIR, o quedar-me aquí. I em vaig quedar. Segurament, si hagués estat home, hauria anat a Barcelona.

I quin tipus de metgessa és?

Soc una metgessa de família, de capçalera, com es deia abans. De vegades recordo quan m’he assegut al costat d’una persona que s’estava morint i com m’ha ensenyat. És molt important fer l’acompanyament del pacient fins al final. Alguna vegada m’han dit «per què hi vas, si està a l’Hospital?», doncs perquè és el meu pacient. Vull que sàpiga que estic al seu costat. Encara que amb el volum de feina que hi ha ara a la sanitat pública, fer-ho és gairebé impossible.

Què hi troba en el fet d’ajudar les persones i d’haver d’encertar el diagnòstic quan hi ha un problema? Tota una responsabilitat!

M’agrada aquest aspecte, la recerca, parlar amb el pacient, fer-li les preguntes clàssiques... La part científica de la medicina sempre m’ha agradat molt. M’agrada més fer un diagnòstic que posar un tractament. És com quan Agatha Christie argumentava les seves novel·les, veure com el pacient camina, el tipus de pell o de cabell, si porta ulleres o no en porta, escoltar les respostes i interpretar tot plegat amb els símptomes i signes que hi hagi. La medicina és apassionant si es practica amb vocació i dedicació. I als companys –no goso dir-ne alumnes– que he tingut la sort d’ajudar, quan han estat de pràctiques amb mi, he procurat transmetre’ls allò que em van donar a mi quan començava. Però penso que els metges clínics ens estem acabant, la mentalitat i la formació estan canviant. Abans teníem grans clínics que ens ensenyaven l’ofici, ara tot va més de protocols i hi té un paper molt important la tecnologia. I no dic que estigui malament, sinó que és diferent. He mirat d’adaptar-me als canvis i ho he fet amb molt de gust, però la transmissió de coneixements que hem tingut nosaltres, d’un facultatiu a un altre, em fa por que no es perdi. Ara que ens ha deixat, recordo amb afecte el doctor Ernest Vila, cardiòleg i amic, amb el qual intercanviàvem consultes i opinions. Aquesta comunió entre companys sempre m’ha plagut.

Podríem dir que la tecnologia, que és molt benvinguda, ha acabat amb la intuïció mèdica que feia falta per a resoldre algunes patologies?

Jo no en diria intuïció. Es tracta d’aplicar els coneixements, els recursos i habilitats que tens com a metge. La tecnologia ens ha domat una mica a tots. Ha ajudat molt, encara que no crec que hagi estat el motiu del canvi que abans comentava.

Vostè va ser regidora de Benestar Social a l’Ajuntament de Figueres, entre 2007 i 2011. Què en recorda d’aquella etapa?

Per a mi va ser molt important, perquè se’m va obrir l’oportunitat de poder arribar de cop a moltes persones. Fent un projecte ben fet, enfocant-lo com calia, tenia repercussió social. Va ser quan vam començar a estudiar la situació de la gent gran amb la col·laboració de la UdG, per exemple. Vam fer moltes altres coses i també em va servir per veure que hi havia un altre món real, més enllà de la meva bombolla professional. Vaig veure el comportament de l’ésser humà com és. Una cosa és quan està malalt i l’altra quan no ho està, o quan no sap que ho està. Hi ha de tot.

A la recta final de la seva feina a la salut pública, es troba amb la pandèmia treballant al CAP Ernest Lluch.

Ha estat una experiència molt dura i, després, encara ho ha estat més, perquè ha vingut una pandèmia econòmica i social, i l’emergència d’altres malalties. Vam passar de ser els aplaudits a les vuit del vespre, a ser els maltractats i insultats. Tot el col·lectiu sanitari hem rebut una pressió que no ens mereixíem. Vam fer la nostra feina tan bé com vam saber. Segurament es va cometre alguna errada, la pandèmia era nova per a tothom, però també vam tenir molts encerts. Va ser com un tsunami, per a tothom.

El seu vessant divulgador és molt instructiu. Se sent a gust fent-lo?

I tant que sí. M’interessa que la gent sigui conscient de la importància de la seva pròpia salut. Em sento còmoda escrivint sobre temes sanitaris.

Deu haver tingut pacients de tota mena.

Sí, i he procurat tenir bona relació amb tothom i fer tot el possible per ajudar-los. Fins i tot vaig estar al costat de Salvador Dalí, en els seus últims temps, acompanyant-lo en l’ambulància quan el traslladaven de Figueres a Barcelona. Va ser tota una experiència, sincerament.

«Vaig ser la primera metgessa de l’Hospital de Figueres»

Quina va ser la seva primera destinació professional?

La primera va ser en un poblet de l’Empordà, però ara et sorprendré. Vaig ser la primera metgessa de l’Hospital de Figueres. La primera dona que hi va exercir la medicina en la seva plantilla. De fet, quan em va tocar allò que en deien el Servei Social, que per als nois era la mili, el vaig fer a l’Hospital de Figueres. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer el doctor Joaquim Vila Moner, una institució, una persona molt agradable. A l’Hospital, hi vaig estar set anys, després vindrien més companyes, com la Pilar Franco.

Com va continuar la seva carrera?

Vaig entrar a l’Institut Català de la Salut, fent suplències a diversos pobles i a Figueres. Quan el CAP va passar a ser una Àrea Bàsica i en Joan Cabratosa es fa càrrec de la gestió i direcció, és el moment quan es parla de crear el consultori de la Marca de l’Ham i em van proposar anar-hi. Suposo que devia ser pel meu perfil... Vam obrir-lo amb una companya infermera que portava temes de drogodependències i una administrativa, molt competent. Sola, no ho hauria pogut fer, érem un petit i gran equip. Vaig estar-hi set anys més. Quan em volien destinar a un altre lloc, hi va haver una mobilització de molta gent del barri per evitar que marxés, era la seva metgessa, fins i tot van adreçar-se a l’alcalde i als responsables de Salut per a evitar-ho. Ha estat una de les coses boniques que m’han passat en la vida.

Vostè ha acabat l’etapa a la sanitat pública al CAP Ernest Lluch, jubilant-se fa poc.

Tal com he dit abans, vaig passar per altres pobles, sempre a l’Alt Empordà. Fou una etapa molt agradable, de la qual en guardo molts records i del CAP, també. He estat bé per tot arreu. He trobat companys i pacients extraordinaris que m’han fet sentir bé sempre.