La variant òmicron no va ser la primera ni en alguns aspectes està sent la pitjor.
Des que el SARS-CoV-2 va fer el salt a l'espècie humana, cada cert temps han anat apareixent noves variants a partir del cep original de Wuhan.
Una variant té una o més mutacions que la diferencien de les altres. I moltes de les variants que van aparèixer en els primers mesos de la pandèmia no eren més perilloses que les anteriors.
Per això l'Organització Mundial de la Salut les va classificar com a «variants sota monitoratge» i no van passar d'aquí.
Algunes d'elles, per exemple Alpha (B.1.1.7 i Q), Beta (B.1.35), Gamma (P.1), Epsilon (B. 1.43), Eta (B.1.52), Iota (B.1.53), Kappa (B.1.617.1), (1.617.3) o Zeta (P.2) van aconseguir una certa notorietat.
Però encara que els científics les van seguir amb gran interès, no van tenir grans conseqüències en les taxes d'infectats, hospitalitzats i morts.
Variants d'interès
Més tard van aparèixer altres variants que van resultar ser més infectives que les anteriors i van contribuir al fet que el SARS-CoV-2 anés més contagiós. Es van classificar com a «variants d'interès».
– Algunes d'elles com a Lambda (B. 1. 427 i B. 1. 429) o Mu (B.1.621, B.1.621.1), van empitjorar en determinats llocs les xifres d'infectats, hospitalitzats i morts.
Variants de preocupació
Recentment, van aparèixer variants encara més perilloses, classificades com a «variants de preocupació» entre les quals destaquen les cèlebres variants Delta (amb 2 llinatges diferents, B.1.617.2 i AI) i la variant òmicron (també amb dos llinatges, B.1.1.529 i BA).
Aquestes variants van resultar ser molt més infectives que les anteriors i van disparar els contagis a xifres mai vistes.
És més, van ser tan eficaços per al virus que van aconseguir anul·lar en bona part els avantatges que havíem aconseguit en la lluita contra la COVID-19 gràcies a la vacunació, la millora en els tractaments i les mesures de prevenció.
Si no hagués estat per l'aparició d'aquestes noves “variants de preocupació” sens dubte ja hauríem guanyat la guerra al SARS-CoV-2.
El SARS-CoV-2 no deixa d'evolucionar
En tot cas sembla detectar-se una tendència que resulta inquietant.
Si com ha ocorregut fins avui cada vegada apareixen variants que tenen una major taxa d'infectivitat…
La contínua aparició de noves variants demostra que el SARS-CoV-2 evoluciona permanentment a mesura que es produeixen mutacions que ocorren a l'atzar a una determinada taxa durant la replicació del seu genoma.
I com el número de virus que s'estan replicant en aquests moments és tan gran, a causa de l'alt nombre de contagis, l'aparició de noves mutacions és un succés segur.
No obstant això, la immensa majoria de les noves mutacions que apareixen es perden al cap de poc sense que ni tan sols arribem a detectar-les.
Només algunes aconsegueixen augmentar el seu número en la població aconseguint un nivell prou elevat perquè puguem trobar-les i monitorar-les.
I són escassíssimes les que aconsegueixen tornar-se majoritàries en la població.
Per què unes variants es tornen perilloses?
Què és el que fa que unes variants aconsegueixin arribar a ser molt abundants mentre que unes altres es perden en l'extinció?
De nou l'atzar és el factor més important.
La sort no sols influeix en l'aparició de les mutacions sinó que també condiciona el seu destí final.
Un exemple permet entendre-ho fàcilment.
– Imaginem que jo em contagio de SARS-CoV-2 i que en un dels coronavirus que es repliquen dins de les meves cèl·lules ocorre per atzar una mutació.
– Podria succeir que jo fos extremadament acurat i estigués aïllat rigorosament durant la malaltia sense contagiar a ningú. Aquesta nova mutació es perdrà.
– Suposem ara el cas contrari. Soc un insensat i malgrat estar contagiat no guardo cap precaució i acabo contagiant a un número molt elevat de persones.
– Suposem a més que totes aquestes persones a les quals jo contagio són també insensates i transmeten la malaltia a molts altres.
– En aquest cas aquesta mateixa mutació tindria una probabilitat molt major d'arribar a ser abundant en la població.
Així l'atzar influeix doblement, tant en l'aparició de noves mutacions com en el seu destí, la qual cosa dificulta enormement saber què és el que passarà en un futur pròxim amb noves variants.
Què és el «fitness» o eficàcia biològica d'una mutació?
A més de l'atzar existeix una característica biològica de les noves variants del virus, coneguda com la seva eficàcia biològica (o fitness), que també influeix en gran manera en el destí final d'aquestes noves variants.
La majoria de les mutacions fan que el virus mutant funcioni pitjor que l'original. És fàcil d'entendre.
– Imaginem que canviem a l'atzar peces de recanvi en un cotxe.
– Per exemple, substitueixo el radiador d'un gran Mercedes pel radiador d'un petit Fiat.
– El diminut radiador no dissiparà tota la calor del gran motor i el Mercedes es reescalfarà.
– La majoria de les vegades que en un cotxe en canvien peces a l'atzar, sense seguir cap criteri, només aconseguiré que el cotxe funcioni pitjor.
Igualment, la gran majoria de les mutacions que ocorren a l'atzar en el coronavirus faran que sigui menys infectiu o que es repliqui més a poc a poc.
En últim terme, el destí final de totes aquestes mutacions és extingir-se més aviat que tard.
Però com hi ha tants contagiats de Covid-19 a tot el món, existeix una població enorme de coronavirus que s'estan replicant en aquest moment.
Aproximadament en 1 de cada 100.000 d'aquests coronavirus es produeix una mutació.
Com en aquests moments hi ha una quantitat tan gran de SARS-CoV-2 replicant-se, el nombre de noves mutacions que estan apareixent ara mateix és ingent.
I encara que la gran majoria de les mutacions faran que el virus funcioni pitjor, en algunes raríssimes ocasions faran que sigui més eficaç.
Per exemple, que resulti més infectiu, que escapa millor a la immunitat que ens donen les vacunes o que permeti la reinfecció dels qui ja van passar la malaltia.
La variant òmicron té més eficàcia biològica que Delta?
Com acabem de dir, l'important en el destí d'una nova variant del coronavirus és la seva eficàcia biològica.
– Això és la capacitat que té aquesta variant per a deixar més descendents que les variants anteriors. Aquí està la clau del seu destí.
Així la variant òmicron té més eficàcia biològica que la variant Delta perquè en ser més contagiosa i eludir millor l'efecte protector de les vacunes i d'haver passat la malaltia, acaba originant un nombre molt major de nous virus.
Al final la majoria dels virus que hi haurà en la població seran de la variant òmicron i no de la variant Delta.
Elaborats models de genètica de poblacions indiquen que si una nova mutació incrementa l'eficàcia biològica del virus en un 50% (per exemple, el torna un 50% més contagiós mantenint iguals totes les altres característiques) llavors aquesta mutació arribarà a ser majoritària en poc temps.
És el que va ocórrer amb la variant òmicron, la infectivitat més gran de la qual (aconseguida a través de mutacions que van ocórrer a l'atzar) li va permetre tornar-se la més abundant del món.
Aquí està el perill.
Les noves variants que siguin capaces d'expandir-se pel món seran molt més infeccioses que les anteriors.
Fins quan?
Lògicament, aquest procés d'increment en la capacitat de contagi de les noves variants no pot durar per sempre. Té un límit.
Arribarà un punt en el qual és biològicament impossible que les noves mutacions aconsegueixin que sorgeixi un cep que pugui ser més infecciosa.
Òmicron ha d'estar ja molt prop d'aquesta màxima eficàcia biològica possible, perquè de fet es tracta d'una de les variants víriques més contagioses de la història.
Però segurament el SARS-CoV-2 encara té capacitat per a generar una nova variant que desplaci a òmicron.
Aquesta nova variant podria aparèixer en qualsevol moment i en qualsevol lloc.
Al cap i a la fi, es dona un fenomen anomenat retroalimentació positiva.
La pròxima variant serà més nociva?
Cada nova variant que s'expandeix en la població és més contagiosa que l'anterior, amb el que està incrementant significativament el número de virus circulants i, per tant, les probabilitats que aparegui una altra nova variant que arribi a ser encara més contagiosa.
Sens dubte, si apareix una nova variant després de òmicron encara serà més contagiosa.
Però… Serà més nociva?
Ens agrada pensar que les noves variants del SARS-CoV-2 són cada vegada menys nocives.
I especialment la variant òmicron sembla haver evolucionat en aquest sentit.
Però això no té per què ser així.
De fet, perquè una variant s'expandeixi en la població desplaçant a les variants anteriors només necessita dues coses: tenir sort i ser més infectiva.
Desafortunadament per a nosaltres una nova variant pot ser molt més infectiva i alhora bastant més nociva.
Imaginem que s'origina una nova variant que acumula una sèrie de mutacions que la tornen pràcticament asimptomàtica durant diversos dies. En aquest temps es desenvolupa en les vies respiratòries altes i és extremadament contagiosa.
Però després d'aquesta fase inicial, en la qual aconsegueix una altíssima taxa de contagis, colonitza els pulmons i produeix una malaltia extremadament greu.
Aquest cep s'expandiria a gran velocitat entre la població, però amb el resultat que al cap d'uns dies podria originar una mortalitat catastròfica.
No és bona idea dependre de l'atzar, però tant de bo tinguem sort
Ens agrada pensar que òmicron pot ser el principi de la fi.
Però de fet la biologia no ens permet assegurar si serà el principi de la fi de la Covid-19 o el principi de la nostra fi.
El més probable és que ens surti bé.
Però deixar que siguin les mutacions que apareixen per atzar els qui decideixin el nostre destí no sembla una bona idea.
I menys quan el SARS-CoV-2 ha demostrat tenir una capacitat d'adaptació formidable. Potser la més gran que s'hagi vist mai en cap virus amb el qual es va enfrontar la ciència.
El SARS-CoV-2 va ser capaç de fer el salt des d'animals a humans, implicant rat-penats i pangolins.
També va aconseguir fer el salt des d'humans a un gran nombre d'espècies animals:
En les poblacions de les diferents espècies d'animals que ja va aconseguir colonitzar, el SARS-CoV-2 continuarà evolucionant ràpid.
Res li impedeix que des d'una d'aquestes espècies torni a contagiar a humans, presentant característiques molt diferents a les de les actuals variants que només van evolucionar dins de la nostra espècie.
Al no haver lluitat amb tots els mitjans al nostre abast per a extingir al coronavirus mentre vam poder fer-ho, ara depenem de l'atzar.
No volem veure'l ni que ens ho diguin. Però és la realitat científica.
Tant de bo tinguem sort.
