La parla de l'Empordà

Cada terra fa sa guerra, s'ha dit sempre. Al nostre Empordà, hem sentit mots i expressions ben típics de la comarca. Així, diem «aviam» per a veure, «eixida» per terrat, «trempat» com a eixerit, «basarda» per por, «barjaula» és una dona de baixa moral, «cuixot» en diem d'un pernil, «tomata» d'un tomàquet, «frigola» en comptes de farigola, «bricoc» en lloc d'albercoc i «bricoquer» per albercoquer. També «brunyols» per bunyols, «ciratge» en lloc de betum, «espàrgol» per espàrrec, «junoll» per genoll, «mocarrons» per macarrons, «capgirell» és una tombarella, diem «quartos» per diners, «menester» per necessitar, «enaigar» per regar, «xíndria» en diem d'una síndria, «nuc» en comptes de nus, «carrota» per pastanaga, «roda-soques» és qui mai no para a casa seva … Un «franquet» no és un petit dictador espanyol d'altre temps, sinó un cranc de mar.

Refranys i dites en tenim pel pare i per la mare. Per exemple: «Fa una tramuntana que aixeca la cua als gossos». «Fem com els burros de Biure, trempar i riure». «Anar a parar a can Pixa de Masarac». «Fot-li, que és d'Ordis». «A Borrassà, burro és i burro serà». «Peralada, vila honrada, Castelló, vila major, però Figueres s'endú la flor». «Pau, Palau i Vilajuïga, tot a prop de la garriga, i el castell de Quermançó tira pets a Castelló». «Tinc una pixera que m'arriba a la Jonquera, i si no hi puc anar, m'arribarà a Perpinyà». Els del Port de la Selva, abans deien que els de Cadaqués s'aixecaven cada dia una hora més aviat per poder estar-se una hora més sense fer res.

"'Mau' és una expressió de desconfiança, diem 'poc hi penso' per no hi penso mai. 'La rufa' és un núvol damunt l'Albera, que anuncia la tramuntana"

Podeu dir que soc un perepunyetes, certament. Però sempre recordaré les paraules i formes de dir de la nostra gent. «Una cosa de pa sucat amb oli» era de poca importància. «Pinten bastos» quan es preveien baralles. «Està de conya» ho diem d'una noia molt bonica o d'un que està de broma. Diem «aiga» per aigua, «gavinet» per ganivet i «carrincló» vol dir lent. «Llombrigo» ho diem per melic, «escorranc» en lloc de còrrec i «professó» per processó.

Característic de la nostra parla és pronunciar amb «t» final algunes formes verbals com «suposut» per suposo o l'ús de la «e» en formes com ara «ens e sent». O bé la supressió de la «d» en mots com «divenres» per divendres o «venre» per vendre. I l'elisió de la vocal neutra en paraules com «Tresa» per Teresa, «brenar» per berenar o «tronja» per taronja. «Mau» és una expressió de desconfiança, diem «poc hi penso» per no hi penso mai. «La rufa» és un núvol damunt l'Albera, que anuncia la tramuntana. Mots propis d'aquesta terra són «abantes» per abans, «safreig» per safareig, «catxar» en lloc d'empèyer cap avall. Diem «istiu» per estiu, «marfit» en comptes de «marcit», «rim» per raïm, «ridolta» per sarment, «rel» per arrel, «estrígol» per ortiga i «modegar» és burxar la terra com fa el senglar.

Diem «rebombori» d'un soroll molt fort i prolongat, «embosta» al que cap dins les dues mans juntes, «palica» de la xerrameca, «grassiosa» de la gasosa, «guarnit» vol dir mudat, «esperit de vi» es deia de l'alcohol, «bussoga» és un bony al cap, diem «piella» per paella, «abre» en comptes d'arbre, «afuita» per marxar de pressa i «caure un debatut d'aigua» és ploure molt. «Calces» es deia dels pantalons, «arremangar-se» és pujar-se les mànigues, «carmell» és el moc que penja del nas, «genaris» en dèiem dels geranis, «llangonissa» de la llonganissa, «a polit» volia dir anar amb compte, «ramblejar» en deien els figuerencs de passejar-se per la rambla, «singlut» s'ha dit del singlot i la «veixina» és la germana muda del pet.

A Llançà, en diem «forallons» dels esculls davant d'una cala, «plaja per platja», «llevar» és pujar la xarxa o el palangre, «la forari» és mar enllà, «gargal» el gregal, «fer marso» és no haver pescat res, «una carquilla» és una pallarida i «garotes» són els eriços de mar.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ