Dos-cents euros d’altruisme

El passat dimecres 13 de març, al Forn de la plaça dels Homes, ocorregué un fet inaudit. De tant en tant tinc per costum d’anar a prendre-hi un cafè i al anar a pagar, l’Imma la propietària de l’establiment, em va dir que estava convidat. Va explicar-me que un noi havia deixat dos-cents euros i que fins que no s’acabessin havia de convidar a tots els seus clients. Qui era aquesta persona tan generosa? Expliquen que era un home d’accent francès i parla castellana, arribava cada dia amb bicicleta, s’asseia sempre a la mateixa taula, es posava uns auriculars i esmorzava. Per passar l’estona treia un bolígraf i una llibreta i escrivia, no se sap què hi anotava, però el que si sabem és que un dia, va canviar la seva taula de dins el Forn i va seure a la terrassa.

"Aquell va resultar ser el seu darrer dia entre nosaltres i va deixar escrit en un paper d’aquella llibreta: 'Me gustaría dar un poco de alegría a algunas personas. Y mañana cuando abran, cada uno no pagará su pedido hasta que se agote el dinero... Me gustaría darles 200 euros'"

Aquell va resultar ser el seu darrer dia entre nosaltres i va deixar escrit en un paper d’aquella llibreta: «Me gustaría dar un poco de alegría a algunas personas. Y mañana cuando abran, cada uno no pagará su pedido hasta que se agote el dinero... Me gustaría darles 200 euros... ¿Lo harían por mi, por favor?». Un cop esgotat el saldo del benefactor l’Imma va penjar aquest fet a les xarxes i a l’apartat de comentaris del Facebook uns hi deien tot agraint el gest: «Falten més alegries com aquesta»; «Gràcies per l’esmorzar»; «Caram quin regal». Altres sospitaven de l’altruisme i escrivien: «Molt generós, però seria interessant saber perquè ho ha fet». La veritat és que en un primer moment jo també em vaig fer aquesta pregunta i vaig buscar-hi possibles respostes: Potser li quedava poc de vida i es va voler acomiadar fent una bona obra? Els bitllets eren falsos? Potser li va tocar la loteria? Potser va atracar un banc?...

I després de donar-hi alguna volta vaig entendre que no calia anar més enllà i em vaig convèncer a mi mateix que sigui pel motiu que sigui, aquell fet i aquells diners, van acontentar, encara que fos per un instant a totes aquelles persones que se’n van beneficiar. D’això ja fa dies i aquell individu amb accent foraster que parlava castellà no ha tornat més... De moment.