Normalitzar l'assetjament

Les notícies sobre assetjament a les aules i fora d’elles s’han fet habituals. Tant, que cada vegada som més immunes a les històries que amaguen i els tràgics efectes sobre les víctimes. Considero que no podem posar-nos de perfil davant d’una realitat que, segons l’últim informe PISA, afecta prop del 9% de l’alumnat a Catalunya. La xifra ens situa líders a l’Estat, juntament amb Canàries i Melilla, i a dos punts per damunt de la mitjana. Més preocupant, és la projecció que en fa l’Associació́ Catalana per a la Prevenció de l’Assetjament Escolar (ACPAE): sis de cada deu agressors escolars cometen un delicte abans dels vint-i-un anys. Un altre estudi de la Universidad Complutense ratifica la magnitud de la tragèdia: el 20% dels assetjats i el 17% dels seus assetjadors s’han intentat suïcidar.

Els professionals del sector educatiu sovint estan en el punt de mira perquè molts dels casos denunciats a Catalunya comencen a les aules. Segons els experts, les denúncies només són la punta d’un iceberg que no deixa de créixer a cada nou curs. Certament, l’aplicació de nous protocols als centres i la posada en marxa d’eines de suport a les víctimes han permès donar visibilitat a una realitat més arrelada del que recullen les estadístiques. La responsabilitat, però, no pot limitar-se a l’àmbit educatiu i necessita una implicació integral de la societat, sobretot de les famílies. Existeix poca o nul·la col·laboració dels entorns pròxims a les persones assetjadores a acceptar el problema. En definitiva, cal més esforç en prevenció, menys burocràcia i, quan calgui, accions contundents per trencar dinàmiques perverses.

Segons els experts, les denúncies només són la punta d’un iceberg que no deixa de créixer a cada nou curs

En aquest context, no puc negar-vos el malestar que vaig experimentar fa uns dies passejant pel centre de Figueres. Davant meu, dues adolescents compartien les seves confidències sense preocupar-se que el seu volum i to de veu permetia seguir la seva animada conversa a la resta de vianants. De sobte, la paraula bullying va emergir de la xerradissa. Una d’elles es ventava que un company d’estudis era assetjat pel fet que «anava de cul per ella (sic)». Una atracció que no era corresposta, com va quedar clar a tothom que compartia vorera. Comprovar que l’assetjament continua considerat com un tret de prestigi, em va deixar desencaixat. Normalitzar aquest greu problema és un nou entrebanc per a la seva necessària resolució.