Amnistia: i ara què?

Ja tenim l’amnistia. Perfecte. Era necessària i que s’hagi fet realitat és una bona notícia. Especialment per a les moltes persones, les mediàtiques i les menys conegudes (però més nombroses), que es deslliuraran de la pressió de jutges, tribunals de comptes... Però, un cop tenim l’amnistia, la pregunta rellevant hauria de ser «I ara què?». I rere la cantonada va apareixent una altra pregunta/reflexió encara més punyent: «Què hem aconseguit amb tot plegat?». La mobilització col·lectiva que va treure bona part de Catalunya als carrers a partir de l’11 de setembre del 2012, el referèndum de l’1 d’octubre del 2017, les manifestacions del dia 3 alimentades pel record dels cops de porra als col·legis electorals o el discurs de Felip VI... Set anys més tard de l’1-0, dotze més tard d’aquell 11 de setembre en el qual semblava que fins i tot Artur Mas s’havia tornat independentista, on és aquella gent que omplia els carrers? A casa seva. Alguns emprenyats, altres desencantats de la política. Però, sobretot, majoritàriament desconnectats. Farts d’anys de mobilització sense cap resultat real, de «jugades mestres» i d’una capacitat de negociació tan efectiva que no és que no hagi aconseguit que Catalunya no sigui independent. És que el país continua tenint un dèficit fiscal que treu de polleguera fins i tot als empresaris més conservadors, un percentatge d’execució real de les inversions pressupostades dolorós i uns trens de rodalies que passen amb menys puntualitat que les diligències de les pel·lícules de cowboys. Ah, i encara que això estava assolit segons els fans dels de «cobrar per avançat», el català està gairebé tan a prop de ser llengua oficial al Parlament Europeu com ho està el xinès. Això sí, tenim amnistia. Sortim als carrers a celebrar-ho.

No. La veritat és que aquí ningú sortirà als carrers a celebrar l’amnistia. La celebraran a casa seva, i és absolutament normal que ho facin, tot els que d’aquesta llei n’obtinguin un respir a la seva situació judicial, econòmica, d’inhabilitació, d’exili... I, també, un cop més, ho celebrarà Pedro Sánchez que un cop més ha tornat a fer gala de la seva inesgotable capacitat de supervivència política. Perquè, situacions personals a banda, aquesta amnistia és més rellevant per a Sánchez i el PSOE que no pas per al futur de Catalunya.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ