El Metro de l’Empordà, desig frustrat

L’Empordà és una comarca privilegiada en molts aspectes. Ho sabem prou bé tots plegats. L’Escala també ho és. Vull dir, sense voler ser barroer, que és un poble ben parit, encara que mai he acabat d’entendre del tot com la vila nova es va aixecar de cara a tramuntana, contravenint tots els criteris de quasi tota la resta d’empordanesos que es van arrecerar del vent del nord. En això, escalencs i (port)selvatans en són exemple de valentia meteorològica.

Aquest privilegi del territori ha guanyat i perdut actius a mesura que la societat ha creat ginys i projectes per a retocar-lo. L’arribada del tren, en el segle XIX, va ser un d’aquests moments de canvi. El ferrocarril va reactivar l’economia en molts aspectes. També va generar municipis nous, com Portbou, abans depenent de Colera. Però encara avui no hem sabut treure’n tot el profit que caldria.

Molts i molts anys després, l’Escala em serveix de bon exemple per a explicar-me. Tenir tan a prop l’estació de Camallera i que no sigui prou útil per a generar la mobilitat pública que tant necessitem, és una aberració que està per resoldre. Que la C-31 que comunica les dues parts de l’Empordà no arribi –encara!– a l’estació internacional d’alta velocitat de Figueres-Vilafant, és una altra vergonya.

Des de fa temps, estic totalment al costat dels moviments que reivindiquen el tren com a gran mitjà de transport col·lectiu públic, sense que hagi de ser gratuït. Vaja, parlant clar, el tren hauria de ser el nostre Metro, aquell que comuniqués el món amb l’Empordà i l’Empordà amb el món.

La desaparició del tren petit que travessava la demarcació de la muntanya a la costa, avui tindria més sentit que mai. Ja sé que el seu traçat, sense vies, ha permès guanyar un camí verd per a ciclistes i senderistes, però no és el mateix.

Sospiro per una estació Camallera-l’Escala –per dir-ho d’alguna manera–, com m’agradaria, també, una de Vilajuïga-Roses. Serien vertebradores d’un territori que ho necessita.