Opinió

Que difícil és fer-se gran

"Ens hem guanyat el dubtós honor de ser la comarca gironina on és més difícil accedir a una plaça pública en una residència per a gent gran"

| FREEPIK

| FREEPIK

Carles Ayats Aljarilla

Carles Ayats Aljarilla

L’esperança de vida continua incrementant-se. D’acord amb recerques recents, el 2050 la mitjana d’esperança de vida superarà els noranta-tres anys i la diferència entre homes i dones serà només de dos anys a Catalunya. Si comparem amb el passat, fa un segle la mitjana era de quaranta-cinc anys, mentre que avui dia ronda els vuitanta-quatre, malgrat que durant la pandèmia es va reduir en dos anys la mitjana dels més grans. Des de l’any olímpic fins a l’última dada de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), corresponent al 2021, l’esperança de vida, en néixer al nostre país, s’ha incrementat en gairebé sis anys.

Tot l’anterior són bones notícies, però contrasten amb el temps que els altempordanesos hem d’esperar per aconseguir una plaça en una residència geriàtrica. Segons un article publicat pel Diari de Girona, del mateix grup editor que Empordà, a la residència Bona Vista de Lladó aquesta demora arriba fins als quatre anys, segons dades del Departament de Drets Socials. És a dir, més de la meitat del temps que hem guanyat d’esperança de vida. Als nou establiments restants, les dades no són gaire millors: a cinc se supera l’any i als altres quatre, l’espera està entre quatre i onze mesos. Així doncs, ens hem guanyat el dubtós honor de ser la comarca gironina on és més difícil accedir a una plaça pública en una residència per a gent gran.

Les xifres del departament del conseller Carles Campuzano tampoc ens donen gaires esperances a curt termini. L’any passat, es van crear 1.420 places noves a Catalunya per reduir les llistes d’espera i atendre una demanda creixent. D’aquestes, només dinou corresponen a l’Alt Empordà. Dit d’una altra manera, poc més de l’1% del total. Esperem que tinguem més sort durant aquest any en què s’esperen incorporar cinc mil noves places.

Crec que només som conscients d’aquesta manca de places públiques – també de privades– quan la vivim de prop. Tampoc recordo cap debat intens entre els nostres polítics, ni locals, ni catalans, ni espanyols. Ni protestes per reivindicar el nostre dret d’envellir dignament. Tenim molts reptes com a societat, però molt pocs on sapiguem segur com acabarem. De nosaltres depèn la qualitat de vida que tindrem fins a arribar-hi.