«Solito» i «Germanet»

Dos llibres que he llegit aquestes tres setmanes de febrer; el primer quan viatjava per Gàmbia i el Senegal elaborant projectes solidaris en temes de sanitat, educatius i d’empoderament de les dones, amb l’Associació Amb les Teves Mans, una ONG empordanesa creada a Figueres el febrer del 2016, ja fa vuit anys.

El segon llibre, el vaig llegir en dos dies, ja de tornada a Pals, per a tornar a fer el «viatge» de l’Ibrahima Balde en la recerca del seu germà petit, el seu «germanet», a qui tant estimava, i que la seva recerca el va portar a travessar el desert del Sàhara.

Solito (en català a Edicions Periscopi, 2024), de Javier Zamora, en traducció de Marta Marfany, és la història de la travessa d’un nen de nou anys, el mateix Javier quan era en Javiercito, des d’El Salvador fins als EUA, un «viatge» que es va allargar dos intensos mesos, travessant deserts, patint enganys i situacions límits, inesperades.

Un llibre de 530 pàgines que ens parlen en primera persona i amb una visió d’infant, del drama de l’emigració com no ens l’havien explicat mai. Mentre el llegia, escoltava l’altra cara de la immigració.

Estava a Basse (Upper River Division) al fons de tot de la República de Gàmbia, d’on provenen la majoria dels gambians que viuen a la nostra terra. Parlava amb gent d’allà tot reflexionant com l’emigració els empobria el país de gent jove per treballar, i separava famílies; ells em deien que gràcies a l’emigració arribaven diners a les seves famílies, i que això era una possibilitat per sobreviure a la inflació i a la pobresa.

La història de Solito és el camí que fa un nen de nou anys, el 1999, des d’El Salvador a Califòrnia (EUA) per reunir-se amb els seus pares. Un dels aspectes més rellevants d’aquesta odissea, que queda molt impregnada en la vida de l’autor, és que, al final, és una aventura amb èxit.

Cosa que no sempre és així. Ni era ni és així; perquè la xifra de tota la gent que es juga la vida per aconseguir una vida millor, i que fracassa, és una xifra desconeguda i insuportablement inhumana. Per a la novel·la, hi desfilen personatges emocionants i individus tenebrosos. Però, sobretot, és màgica la imaginació infantil desbordant i la seva picaresca per arribar a l’objectiu.

"Jo acostumava a seure al costat del meu germà i li parlava amb la boca i els ulls"

Germanet (Ed. Blackie Books, BCN, 2021) ha estat escrit amb la veu d’Ibrahima Balde i amb les mans d’Amets Arzallus Antia, a Irún; la traducció catalana és de Pau Joan Hernàndez.

Aquesta història comença així: «Soc a Europa, però jo no volia venir a Europa». Ibrahima va néixer a Guinea Conakry, però es va sentir obligat a sortir de casa seva per anar a buscar el seu germà petit, el seu germanet.

És impossible no plorar durant la lectura d’aquest breu llibre (sols 136 pàgines, en lletra grossa), però no només per la cruesa d’aquesta odissea; també, i sobretot, per la manera com està explicada: amb una mirada ingènua, castigada, arravatadament poètica, i, al capdavall, amb la mirada del qui ha patit enormement i, tanmateix, té el poder de convertir el sofriment en una cosa útil, en una cosa plena.

Un cop acabat de llegir-lo, em venen ganes de tornar-lo a llegir, per pouar-hi la poesia que inclou fragments com aquest: «Jo acostumava a seure al costat del meu germà i li parlava, com ara et parlo a tu, li parlava amb la boca i amb els ulls. D’aquesta manera, les paraules no cauen!».

Us convido, ben sincerament, a llegir aquests dos llibres; no us deixaran indiferents, però sobretot us proposo que avui, demà i cada dia, quan us trobeu amb un immigrant (sigui d’on sigui) li mireu als ulls i li dirigiu la vostra paraula més amable. Així les vostres paraules no cauran!