El periscopi

Ofegats per la sequera

"Quan semblava que l’economia es recuperava de la crisi derivada de la pandèmia i la guerra, ara ens trobem amb una nova amenaça: la sequera. La manca de pluja fa que les alarmes sonin de nou"

Estat de sequera al pantà de Darnius-Boadella.

Estat de sequera al pantà de Darnius-Boadella. / Eduard Martí

Mohamed El Amrani

Mohamed El Amrani

Quan semblava que l’economia es recuperava de la crisi derivada de la pandèmia i la guerra, ara ens trobem amb una nova amenaça: la sequera. La manca de pluja fa que les alarmes sonin de nou. A Roses, un dels temes que més genera debat és com afrontar l’increment de la població flotant que es quadruplica pel turisme. Alguns empresaris de Lloret de Mar han pres la iniciativa i han adquirit una dessalinitzadora mòbil per 1,5 milions d’euros amb l’objectiu de proveir d’aigua als hotels. Aquesta iniciativa ha generat interès i controvèrsia, ja que s’enfronta a restriccions burocràtiques. El conseller d’Acció Climàtica ha promès buscar solucions per autoritzar-la, i fins i tot l’alcalde de Roses ha visitat una planta dessalinitzadora a Alacant per aprendre de l’experiència.

"La sensació és que estem arribant tard i totes les administracions tornen una vegada més anar a contracorrent davant l’emergència"

La situació posa de manifest el que tots sabíem: l’emergència climàtica és el gran desafiament de la nostra comarca i té un impacte directe en sectors vitals, com el turisme i l’agricultura. Les repercussions de la sequera evidencien la necessitat d’abordar problemes immediats, com la gestió de l’aigua, a la vegada que es prenen mesures a llarg termini per fer front al canvi climàtic. Les plantes de dessalinització poden ser una solució temporal, però cal considerar altres alternatives sostenibles per garantir un subministrament d’aigua a llarg termini sense afectar negativament l’entorn i on segurament haurem d’aprendre a renunciar a l’abundància.  El canvi climàtic no només posa en perill els recursos hídrics, sinó també amenaça la vitalitat del nostre model productiu. 

La sensació és que estem arribant tard i totes les administracions tornen una vegada més anar a contracorrent davant l’emergència. La falta de previsió i la inexistència de mesures d’adaptació genera moltes preguntes davant un problema que és estructural i que necessita solucions també estructurals, més enllà de proclames cosmètiques. Els últims anys no s’han fet els deures, segons apunten la majoria d’experts. Ens esperen temps on hem d’aprendre a viure en estat d’emergència permanent i on la política curtterminista ja no té cabuda.