Catalans, ens robem!

Sí, heu llegit bé el títol: «Catalans, ens robem!». Sí, vivim cardant-nos els calés nosaltres mateixos, de manera barroera, injustificada i sense cap més mèrit que el de callar i pagar. Perquè som tan ben parits que hem estat capaços de duplicar impostos sobre la ciutadania per un mateix concepte i perquè hem permès durant molts anys que l’Ajuntament de Barcelona, lluny d’actuar com a cap i casal i capital exemplar, hagi estat un contrapoder al del govern autònom del nostre petit país. I encara diria més, hem estat prou burros per a no veure que la submissió de la Generalitat a aquesta subversió capitalina no ha fet altra cosa que engrandir els quatre pams i mig de terreny que separen el palau nacional de la casa consistorial a la plaça de Sant Jaume.

Sempre he trobat que la gent de poble no érem prou ben tractats quan baixem –en el nostre cas– a Barcelona. I no ho dic per l’hospitalitat dels barcelonins, sinó per com acaba qualsevol desplaçament que hàgim de fer a la capital: sempre acabem passant per caixa.

«Hem perdut l’oremus i no sabem trobar el nord per a viure realment com un país de seny. Ens robem a nosaltres mateixos, sí!»

En aquest punt de l’article, ja haureu encertat que m’he alineat del costat dels catalans emprenyats. D’aquells que pensen que la capital només es mou quan li diuen que els seus atletes suadors del quefer diari no es podran dutxar quan acabin de fer exercicis en el gimnàs, com si l’emergència per la sequera no existís més enllà del Besòs. D’aquells altres que ja estan tips de sentir a dir que les festes de Gràcia són les més efervescents i engalanades del país o dels qui no veuen clar que la mirada del Govern cap a les terres del Sud no hagi estat excessiva i descompensada aquests darrers anys. Estem secs, d’aigua i d’inversions públiques.

Emprenyat, sí. Perquè una estada de dos dies a la capital, amb parada obligada per un tema de salut en un hotel senzill, ha acabat provocant-me una feridura de mala llet i una esgarrinxada a la butxaca. Encara ara no me’n sé avenir que a la factura del meu allotjament hagi hagut de pagar obligatòriament dos cops pel mateix concepte: «Impost turístic». Sí, emprenyat, per haver traspassat calés propis al calaix de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, pel mateix motiu, en un mateix rebut. Sincerament, Barcelona i Catalunya no són la mateixa cosa? Tan bona gent ens considerem que acceptem pagar dos cops pel mateix concepte en una sola factura, com si res? De veritat? No m’estranya que les empreses fugitives del 2017 no vulguin tornar. Hem perdut l’oremus i no sabem trobar el nord per a viure realment com un país de seny.

Ens robem a nosaltres mateixos, sí!

Consulta aquí totes les notícies d'EMPORDÀ