Paral·lel 46

Any Montserrat Vayreda

«Aquest centenari té diversos objectius, però potser els més rellevants siguin, per una banda, que la seva obra sigui coneguda arreu dels territoris de parla catalana, que transcendeixi a l’àmbit estrictament gironí, i, de l’altra, que pugui ser llegida a partir de la reedició d’algunes de les seves obres»

Montserrat Vayreda.

Montserrat Vayreda. / Emporda.info

Alfons Martínez Puig

Alfons Martínez Puig

Fa pocs dies, en una magnífica i senyorial sala del Palau Moja de Barcelona (actualment Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya) un magnífic edifici dissenyat per Antoni Rovira i Trias qui, curiosament, fou company d’estudis de Llotja del primer arquitecte municipal de Figueres Josep Roca i Bros, es van presentar els actes del Centenari de l’escriptora empordanesa, Montserrat Vayreda i Trullol.

Va ser un acte senzill i solemne, acompanyat per la directora de la Institució de les Lletres Catalanes i la Comissària del Centenari, la filòloga figuerenca Anna Maria Velaz –qui més i millor coneix l’obra de Montserrat Vayreda–, que va presentar aquesta commemoració que tindrà el punt d’arrencada el dia 14 de febrer a Figueres, a l’Auditori dels Caputxins.

Montserrat Vayreda va ser una escriptora molt coneguda i apreciada, que sabé envoltar-se sempre entre la senzillesa del territori que estimava i coneixia amb profunditat amb un bagatge intel·lectual que la portà a conèixer i tractar les principals plomes de la comarca i del país, entre elles Carles Fages de Climent, Maria Àngels Anglada o Carme Guasch, entre molts més.

«La natura, la mainada, la família, el país, les coses senzilles eren alguns dels elements que l’esperonaven a escriure»

Aquest centenari té diversos objectius, però potser els més rellevants siguin, per una banda, que la seva obra sigui coneguda arreu dels territoris de parla catalana, que transcendeixi a l’àmbit estrictament gironí, i, de l’altra, que pugui ser llegida a partir de la reedició d’algunes de les seves obres.

La natura, la mainada, la família, el país, les coses senzilles eren alguns dels elements que l’esperonaven a escriure; cadascú pot tenir una idea de la seva obra, però la voluntat que la seva poesia arribés a tothom, independentment de la seva formació i coneixements, probablement sigui una gran aportació a la cultura d’aquest país. Si allò que es fa es pretén que arribi a tothom, és la garantia de continuïtat cultural i intel·lectual d’un territori; així de simple i així de complex alhora.