Mirant a Cap de Creus

Albirar la silueta de cap de Creus des de les platges de Llançà, des de Grifeu o de la Farella, per exemple, ha estat sempre com aquell que mira cap a un ideal llunyà, inaccessible, però que jeu amagat molt a prop del nostre cor. El gran braç de terra que sembla abraçar la mar se'ns apareix ara com una fita, com un destí mític. És l'indret per on surt el sol cada matí, ben cert. «En neixen molts de dies a cap de Creus», deien abans els vells pescadors llançanencs.

No és gens fàcil, en aquest cas, ser objectiu. Les roques esquerpes, els penya-segats, els baus, niells i esculls ajaçats a trenc d'onada, els càdecs batuts pel nord, les olivelles, els coixins de monja, la murtra, els aligots i xoriguers, els corbs marins amb les ales esteses, els gavians, les escórpores, els déntols, sargs i orades... Des de petit he sentit contar mil històries sobre cap de Creus. La primera, aquella del vailet que des del llagut va veure moure's un enorme cetaci, que havia restat quiet una bona estona sobre l'aigua: – Avi, avi, que aquella illa se'n va!...

Velles lectures també de naufragis en aquest coster, des d'aquell de Culip al segle I amb forta tramuntanada, fins al Douaumont, el Tregastel o l'Annunziata, a s'Arenella, cala Bona, Portaló... Velles carcasses adormides per sempre en el fons marí. Llegendes antigues de negats que s'apareixien de nits als navegants, pels freus recòndits de l'Encalladora, de cala Prona o de Galladera, ombres errants pels roquissers foscos. «Fins i tot als pescadors els acolloneix Cap de Creus», assegurava Domènec Moli.

I potser caldria parlar ara de Sant Pere de Roda, presidint tothora altiu la península, des del vessant de Verdera. Les pedres velles amb fulgors nous... Amb aquell secret mai explicat de la gerra plena de monedes d'or i plata, amagada a la cambra de l'abat. Jubileus de la Santa Creu, al maig florit, pelegrins a peu i alts dignataris de l'Església a cavall de mules grises, muntanyes amunt. La pesca a l'encesa, a les cales sortejades a Jugadora, i el tribut del peix, llargues taulades de frares al refectori del monestir.

Estimem Cap de Creus i fem-lo respectar, però no el tanquem dins una capsa, com un pessebre

Quanta història jeu per aquests topants!... Quanta gent amb les mans als rems o a l'escàlem, o bé ajupits vora els ceps amb el càvec, anys i anys. Dies de tramuntana inclement, que no tenia pietat dels pobres homes isolats. I així també les dones, baixant feixos de llenya rostos avall o amb la desca de roba damunt del cap per rentar-la a la riera, després de les pluges. Dies i dies, nits i nits, i a la llarga tots avall... La mar i les roques no, però. La mar i les roques resten immutables, aparentment. Canvien, és cert, canvien lentament a un ritme diferent del nostre. I per això, potser, no ens n'adonem. Deien abans que el realment important és el que dura més que nosaltres.

Cap de Creus... Un record sempre present, que no se m'esborrarà mai de la memòria. Hi ha tantes coses lligades a aquest tros de terra, a aquesta extensió canviant d'aigua salada!... «Platja i sorra calenta, / alga, escardot, fonoll i romaní, / i ruda i menta. / Perfum de les muntanyes i del mar», segons Josep M. de Sagarra al Port de la Selva, anys vint del segle passat.

Estimem cap de Creus i fem-lo respectar, però no el tanquem dins una capsa, com un diorama del pessebre de Nadal. La dignitat d'aquests paratges, d'aquest coster mascle i esquerp, no permet massa galindaines pròpies potser de jocs florals...