El Dr. Bardalet, suposo?

No és estrany trobar el doctor Narcís Bardalet passejant pels carrers de Figueres. De costum, lluint un castís barret i un puret penjat del llavi. No sempre el porta encès, però li fa certa companyia. Aquell nen que mirava a sota el llit per descobrir algun cadàver o el jove que curiós vivia la seva primera autòpsia, s’ha convertit ara en un reconegut pediatre i forense, especialista en el coneixement de l’alfa i l’omega de la vida.

A Figueres, gaudim del doctor més proper quan s’organitzen les visites nocturnes al cementiri de la nostra ciutat. El doctor reconeix que el passeig li plau, es mostra com l’ocasió de retrobar antics pacients, estimats amics amb qui ha compartit un moment delicat de les seves vides: el final.

La convocatòria es presenta com una magnífica posada en escena. Ens endinsem dins un bosc farcit d’espelmes on el doctor envoltat per la dansa sinuosa de les flames, desplega hàbilment el seu captivador parlament. Enfila el camí de la memòria trenant records antics amarats de silencis savis, espais idonis per on passejar la imaginació del públic. Narcís Bardalet, amb destresa felina, avança per un espai que coneix com el palmell de la mà.

"No és estrany trobar el doctor Narcís Bardalet passejant pels carrers de Figueres. De costum, lluint un castís barret i un puret penjat del llavi"

S’atura un instant i amb una naturalitat que sembla casual observa una làpida o un panteó que, com llumins, encenen la seva memòria amb precisió fotogràfica. Aleshores, lentament, amb la solemnitat d’un profeta, inicia un parlament envoltat de misteri, entelat d’emocions que connecten directament amb els sentiments d’un públic, atent, reverent, entregat, que l’escolta embadalit, com si fos el darrer músic del Titànic. Explica històries intensament viscudes, vestides sempre amb l’elegància de la discreció més absoluta. S’atura, espera el moment oportú i demana a l’auditori:

«Veieu aquests nínxols?... Doncs passareu més temps aquí que al menjador de casa». Una reflexió lapidària, d’un realisme contundent, marca de la casa, que demostra la fragilitat de la condició humana. Reprèn el relat i astut deixa caure amb un punt de salt mortal, «sabeu qui és l’única persona que coneix la data i l’hora exacta de la seva mort?», i amb el pes d’una sentència, respon: «el suïcida». I el públic somriu convençut de l’evidència.

Finalitzem la visita i el doctor amb un do de l’oportunitat salpebrat d’un sentit de l’humor força esmolat, conclou: Senyors, en definitiva, no hi ha cap misteri, per morir-se només cal una cosa... estar viu. Esclata una rialla, ara el públic ja és completament seu.