El teatre de Puigdemont per fer de Pujol

En les seves memòries, Jordi Pujol defineix molt bé la filosofia amb què, durant dècades, va gestionar la relació entre la Generalitat de Catalunya i els successius governs de Madrid. Allò que, tots plegats, en vam dir la política del peix al cove. «Vol dir aprofitar el que pots pescar, agafar el que es pugui. Aplicat a la política i a les seves negociacions significa anar aconseguint coses concretes previstes en el programa i que van configurant el projecte». És a dir, en una manera de fer amb què el Partit Nacionalista Basc també ha excel·lit, aprofitar-se de les giragonses de l’aritmètica parlamentària per anar forçant, Felipe González, en la llarga etapa socialista a Moncloa, i José María Aznar, amb el recordat Pacte del Majestic, a omplir la saca de petites o grans millores per a l’autogovern de Catalunya. Un guió que es trenca quan, l’any 2012, una important part de la societat catalana pensa que Catalunya es mereix més i que la independència és possible. I també creu, aquí sí que de manera equivocada, que els seus dirigents polítics pensen com ells i que tenen alguna mena de pla per convertir aquest anhel independentista en una realitat. 

El procés s’ha anat esmorteint sense que la independència hagi arribat. Ni tampoc sembla que ho hagi de fer aviat. Amb una notable part dels catalans desenganyats de la política i els dirigents, en bastants casos els mateixos que hi havia el 2012, assumint obertament o, sense admetre-ho, la política del peix al cove. Oriol Junqueras i ERC van ser els primers, parlant de taula de diàleg i de rodalies. Mentre que Carles Puigdemont i Junts ho han començat a fer des d’aquesta tardor. Això sí, a diferència dels republicans, l’exalcalde de Girona i el seu entorn practiquen el peix al cove embolcallant-lo amb el seu particular teatre. «De cap manera investirem Pedro Sánchez». Però ho acaben fent a canvi que es pugui parlar el català al Parlament Europeu (no se sap quan). «Votarem no als decrets de Pedro Sánchez». Però els decrets s’aproven amb l’abstenció dels diputats puigdemontistes a canvi de la futura cessió del control del flux emigratori (no se sap quan, ni com, ni s’explica com es controlarà el flux emigratori si les fronteres continuen estant exclusivament en mans de l’estat). Això també ja ho va escriure Pujol en les seves memòries: «No és el que volem, però de moment tenim això».

Consulta aquí totes les notícies d'Emporda.info

Subscriu-te per seguir llegint