Ruth von Wild, l’ànima de Château du Lac

Un bon dia vaig llegir un article de la revista Sàpiens, titulat «La maternitat d’Elna», d’Assumpta Montellà, en el qual es feia referència, entre altres coses, que Sàpiens havia recuperat una prova més del compromís del mestre Pau Casals. Es tractava d’una carta manuscrita inèdita que confirmava el testimoni d’Elisabeth Eidenbenz que explicava que el músic del Vendrell enviava diners a les mares que donaven a llum a la Maternitat d’Elna. En el document es pot llegir com Pau Casals expressava la seva voluntat d’ajudar les exiliades catalanes i també l’agraïment a la tasca d’Eidenbenz. Però el que em va sobtar més va ser llegir un comentari d’un lector que deia que tothom sabia qui era Elisabeth Eidenbenz, però que ningú recordava Ruth von Wild, que havia fet més o menys el mateix a Sigean, on havia nascut el seu pare.Reconec la meva ignorància, però fins aquell dia no havia sentit a parlar mai de Ruth von Wild ni de la seva tasca humanitària.

Tothom sabia qui era Elisabeth Eidenbenz, però que ningú recordava Ruth von Wild, que havia fet més o menys el mateix a Sigean

Ruth von Wild va néixer a Barcelona el 1912 en el si d’una família suïssa i va morir a Thun, Suïssa, el 1983, ara fa quaranta anys. El seu pare era enginyer i treballava de subinspector de l’empresa Central Catalana d’Electricitat, una companyia elèctrica amb capital suís. Va estudiar a la Universitat de Neuchätel i va exercir de mestra a l’escola Suïssa de Barcelona (1933-1936), creada sobretot per a la comunitat de suïssos que vivien a la ciutat comtal. Quan va tancar el col·legi a causa de la guerra, va marxar a Anglaterra per acabar la seva formació, però va retornar a Barcelona l’any 1938 per participar en el Comitè Suís d’Ajuda als Nens d’Espanya, més conegut com l’Ajuda Suïssa, com a voluntària del Servei Civil Internacional (SCI). En aquest mateix servei civil s’integrà també Elisabeth Eidenbenz.

A Barcelona, va ocupar-se, conjuntament amb els quàquers, de donar suport logístic i material a altres entitats locals, com l’Ajut Infantil de Rereguarda, que organitzaven colònies per acollir infants refugiats. També feia arribar donacions de la població suïssa a diferents refugis i menjadors de Catalunya i vetllava per fer arribar l’ajuda necessària als menjadors, cantines, refugis, hospitals i colònies. Els infants de les colònies eren «apadrinats» pels donants suïssos. A les colònies els infants rebien atencions i cures. També existia un programa pedagògic amb activitats a l’aire lliure. El fet que parlés català i castellà la varen convertir en una peça essencial de l’assistència humanitària als refugiats republicans, durant l’evacuació i l’exili, especialment per fer-se càrrec de la població infantil. La seva tasca principal fou l’atenció als nens, molts d’ells orfes o separats de les seves famílies. Entre finals de gener i inicis de febrer de l’any 1939 els membres del comitè sortiren de Barcelona i s’uniren a la població civil que fugia cap a França, era la Retirada. Entre el 19 de gener i l’11 de febrer del 1939, la Ruth va escriure Flucht aus Katalonien (Fugir de Catalunya).

La comitiva va passar per Palau de Sant Eulàlia, a l’Empordà, que aleshores havia estat rebatejat pels republicans com a Puigflorit del Fluvià.

A finals de gener i inicis de febrer de 1939, els membres del comitè van sortir de Barcelona, juntament amb la població civil que fugia cap a França. La comitiva va passar per Palau de Sant Eulàlia, a l’Empordà, que aleshores havia estat rebatejat pels republicans com a Puigflorit del Fluvià. Es varen quedar dos dies en una masia, la casa Batlle, i després varen reprendre la marxa cap a la Jonquera i varen travessar la frontera la nit del 29 al 30 de gener. Més tard, l’ajuda Suïssa es va organitzar al sud de França i Ruth von Wild va dirigir a Sigean una colònia per a infants espanyols refugiats (colònia suïssa del Château du Lac), operativa entre el maig de 1939 i el maig de 1940. Segons explica Josep Playà en un article a La Vanguardia, «El hallazgo de un álbum de fotos desvela la historia de los niños refugiados en el Château du Lac», al castell es van incorporar, entre altres, tres mestres: Josep Quer i Àngels Solés, de l’Escala, i Jaume Pifarré, d’Arbeca.

Una de les nenes que havia estat a Sigean amb la Ruth era Maria Solsona, la mare de Maria Ojuel, historiadora i investigadora. Gràcies a ella s’ha pogut conèixer l’àlbum de la Ruth, ja que quan Ojuel va començar la recerca no va trobar res. Chateau du Lac estava en ruïnes i la Ruth havia mort, però va contactar amb una germana seva i aquesta li va dir que alguns dels documents estaven a la universitat de Zúric. Cap a finals de 2018, la germana de la Ruth es posa en contacte amb Ojuel perquè havia trobat un àlbum amb 300 fotografies que havia fet la mateixa Ruth i amb anotacions manuscrites per descriure imatges i els noms dels nens.

A l’àlbum de la Ruth, trobem aquestes paraules d’Elisabeth Eidenbenz: «Era la directora de la colònia de nens de Sigean, prop d’Elna, i més tard també portaria la colònia de Pringy, a l’Alta Savoia. Amb ella connectava molt bé i ens ajudàvem tant com podíem. D’ella recordo com havia salvat nombrosos infants dels bombardejos de Figueres en plena retirada (...). Ruth von Wild es mereixeria un reconeixement públic per tot el que va fer a la colònia de Sigean». La prioritat dels responsables de les colònies era que els nens poguessin recuperar-se dels traumes de la guerra i l’exili i, quan fos possible, tornessin a reunir-se amb les seves famílies.

Dones com Ruth von Wild, Elisabeth Eindenbenz i moltes altres van adquirir un compromís personal que les va portar a dedicar la vida a ajudar altres persones, més enllà de qualsevol consideració personal, i la majoria d’elles no han tingut el reconeixement que haurien merescut. Eren dones ajudant altres dones i nens, sobretot es dedicaven a tenir-ne cura, i les dones sempre són les grans oblidades de tots els conflictes.