Any de veure-les venir

Sembla que fos ahir que començàvem un nou mil·lenni quan ja fa un parell de dies que hem arrencat una altra darrera fulla del calendari per encetar un 24 que ens acosta al primer quart de centúria. I més enllà de les celebracions ad hoc amb els millors desitjos, observo la gent una mica confosa.

M’explico: més o menys tothom té ambicions personals i col·lectives a complir, la cosa funciona raonablement bé en les curtes distàncies si es mira amb ull crític al voltant, on no hi ha dubtes que ens podem considerar uns privilegiats pel lloc i l’època que ens han vist néixer. Però és en sortir dels centres concèntrics més propers quan es detecta un pessimisme cap el que pugui passar en un esdevenidor inconcret. Semblaria que els mals auguris s’han instal·lat en el debat de les persones pel que fa al futur de la societat. I aquesta tendència es pot detectar tant en les generacions madures, que comparen el benestar aconseguit fins avui amb la incertesa venidora, com en els generacions més joves que semblen desconfiar dels models i estructures que els seus antecessors els deixen.

"Dona la impressió que la gent no vol fer massa plans a futur i es concentra amb l’anar fent en el seu dia a dia"

Un parell d’anys després d’haver superat l’etapa més dura i crítica de la pandèmia, avui que ja sabem que allò “no ens va fer ni millors ni més forts”, hem vist esclatar dues guerres ben properes ( aquí la proximitat és molt important, ja que guerres sempre n’hi ha hagut però si no ens son properes geogràficament o cultural, per a nosaltres és com si no existissin), hem assistit a les tasses més inflacionistes dels últims temps, tenim dubtes sobre el model migratori acollit pel nostre país, hi ha una elevada desconfiança en la classe política, comprovem la puixança dels partits feixistes a una gran part d’Europa i del món, estem instal·lats en una perenne sequera i a més el Barça s’ha convertit en un club mediocre sense un duro al calaix.

Dona la impressió que la gent no vol fer massa plans a futur i es concentra amb l’anar fent en el seu dia a dia, sense grans planejaments a seguir i amb el punt de mira posat en sobreviure als diversos avatars que una societat tan dinàmica com l’actual li pugui presentar.

S’ha perdut l’estratègia en favor de la tàctica i la solidesa d’antany s’ha convertit en una liquiditat similar al cava que m’acompanya en aquest article i amb el que els desitjo, malgrat tot, un feliç any nou.