Tanqueu l’aixeta, coi!

En temps passats, els pares i els avis, gent bregada per una vida que no varen tenir fàcil, tenien impregnada la filosofia vital d’evitar el malbaratament. No és que fossin temps gaire pitjors dels que molta gent està vivint ara, sinó que tenien el sentit de l’estalvi desenvolupat per les necessitats viscudes en una dura postguerra.

Segur que molts dels que esteu llegint aquestes lletres recordareu els avisos que, subtilment o no, ens enviaven els nostres ancestres quan sospitaven que estàvem cometent una despesa inútil.

Si l’estona de lectura a la cambra es perllongava massa, rebíem un missatge de veu, sense mòbil ni WhatsApp, avisant-nos que ja hora de tancar el llum.

Si el menjar quedava al plat sense un motiu de pes o el consum de begudes ensucrades era superior a la mitjana marcada pels tutors, també suposaven un comentari que, tot i l’amabilitat, ens venia a recordar que les coses no les regalaven.

Tot plegat, ara se’ns fa present quan veiem el preu del combustible, el de l’oli d’oliva, del kilowatt i la vida en general. Però el que més recordo ara és aquell avís, més categòric, que rebia quan la dutxa o la raspallada de dents era més llarga de l’habitual: «Nen, tanca l’aixeta».

"Vist des de la ignorància, però comentat amb alguns entesos, sembla que les mesures adoptades no són prou dures"

A menys que, entre el període de temps entre que escric aquestes línies i es publiquin no hagi caigut un diluvi, continuarem immersos en una sequera molt preocupant que fa que els pantans ens ensenyin els budells en forma de campanars i lleres seques.

Però, és que, vist des de la ignorància, però comentat amb alguns entesos, sembla que les mesures adoptades no són prou dures. Estic en condicions d’assegurar que el límit de 210 litres per persona i dia, adoptat per aquesta emergència, és molt superior al que es gastava a les llars de la classe mitjana quan jo era jovenet. Molts dels consultats estan d’acord que el límit hauria d’estar encara molt per sota del marcat i que la seva superació hauria de generar un càstig molt més sever que una simple baixada de pressió.

Sovint, tenim la sensació que els legisladors emeten lleis i normes des de despatxos aïllats de realitats o mancats de sentit comú.

Si la meva mare aixeques el cap, segur que els deixaria anar aquella frase que encara recordo amb molta estima: «Tanqueu l’aixeta, coi!».