La inèrcia dels nyaps

Han hagut de ser els tribunals els que han aturat el projecte de variant de la carretera que, entre Vilafant i Borrassà, la Diputació de Girona, amb la benedicció de l’Ajuntament de Vilafant, ens volia imposar.

Arribar a aturar aquest despropòsit ha costat temps i diners. Diners privats en benefici del bé comú. Als inicis d’aquest afer, en un intent clar de descoratjar l’adversari, ens van advertir que ningú no havia guanyat mai cap plet contra la Diputació. Tot i que el tema no està tancat, aquest podria ser, doncs, el primer cop.

No cal dir que des de la IAEDEN–Salvem l’Empordà hem celebrat aquesta petita (o gran) victòria, però a mi m’ha quedat un profund sentiment de pena.

Més amunt he escrit «contra la Diputació». Però penso... és aquest l’adversari a batre? No seria de justícia voler ignorar que la Diputació és modèlica en molts dels temes que gestiona. Però pel que fa a les carreteres no ho és gens. El Pla de Carreteres de la Diputació és, en l’aspecte mediambiental, un nyap que sense cap recança tiren endavant, actuant amb la prepotència del que pensa que pel fet de disposar d’un pressupost abundant ja no ha de rendir comptes a ningú i, a sobre, l’aplaudiran.

No sé si el problema és polític o és tècnic. En tot cas crec que, tant polítics com tècnics, haurien d’aturar-se i reflexionar plegats. S’adonarien que els temps van canviant molt ràpidament i que estan aplicant, per inèrcia, uns esquemes que, si bé en alguna ocasió fa temps es podien arribar a tolerar, ara són totalment contraris al que reclamen les circumstàncies actuals.

No vull pensar que siguin negacionistes del canvi climàtic, però actuen com si aquest no fos ja una realitat en procés accelerat d’esdevenir una emergència.

Actualment, sabem prou bé que les obres públiques, i la construcció en general, són una activitat que genera molta despesa energètica. Aquesta ha de ser inevitablement de combustibles fòssils, la qual cosa dispara les emissions de CO2. Això ens hauria de portar a plantejar únicament les obres que siguin totalment imprescindibles.

Associat també a les obres públiques hi ha l’impacte sobre el territori. Avui dia tothom sap (o gairebé) que els espais naturals i agrícoles i, en general, tots els hàbitats ben conservats, capten els excedents de CO2. Per tant, afavorint la degradació o trinxant aquests espais se’ls hi anul·la aquesta capacitat.

Així doncs, estem jugant amb dues cartes que van clarament en contra nostra. Els polítics –recordem-ho– tenen el deure de treballar pel bé comú i així ho manifesten i ho accepten voluntàriament. La ciutadania té el dret de reclamar d’ells l’excel·lència, és a dir, que en els temps incerts que estem vivint siguin capaços d’avançar-se al futur per evitar-nos patiments que ja es veuen probables i propers.

Jo ja em conformaria, però, amb el fet que tinguessin una percepció clara del present. És fàcil constatar que, amb molt poques excepcions, no arriben ni a això. D’aquí la meva pena.

I així anem d’un nyap a l’altre en un moviment d’inèrcia que ningú no atura.