Renfe: Patinets i «patinades»...

Dissabte, 16.20 hores, andanes del passeig de Gràcia. Un comboi perfectament identificat com a Mitja Distància s’atura i obre les portes. Un bon grapat de gironins i empordanesos que volien tornar a casa hi pugen. Tot lliga, com era previst. A les 16.21 arrenca i marxa túnel endins. Al cap de poc, els passatgers s’adonen que alguna cosa no rutlla, veuen passar pels finestrals la coberta del dofinari del zoo de Barcelona. «Collons, som a l’estació de França!». Alguna cosa ha fallat. Tothom baixa desconcertat. No era el tren. No era el destí previst. Ningú es fa responsable de res. Els passatgers, estabornits per l’errada –de Renfe, per descomptat–, s’espavilen i s’enfilen en el primer tren que torna cap al passeig de Gràcia. Un cop allà, pugen en el Regional de suposades Rodalies que, aquest cop sí, els ha de dur cap al nord. Un altre error. Tots els vagons són plens a vessar, no hi cap ni una agulla i la gran majoria dels centenars de persones que han entrat en el comboi s’han d’estar drets, dempeus, aixafats els uns contra els altres. Visca el maridatge de cossos, flaires, bosses, maletes, crits i comentaris més o menys encertats. Aquest Regional para a totes les estacions fins a Portbou.

Algú, presumptament experimentat, intenta tranquil·litzar a tothom: «No patiu, quan siguem a Sant Celoni baixarà molta gent». Abans, el tren va fent parada i cada cop intenta pujar més gent. Uns joves, normals i corrents, deixen clar que «ja hi estem acostumats, per això ni paguem bitllet, el revisor és impossible que passi». Tenen raó. Crec que fins i tot els revisors han deixat d’existir. I no els culpo. Els controls d’accés tan presents a les estacions de la capital són ben absents a la resta del trajecte.

Crec que fins i tot els revisors han deixat d’existir. I no els culpo. Els controls d’accés tan presents a les estacions de la capital són ben absents a la resta del trajecte.

Un cop a Sant Celoni, un altre error de concepte, puja més gent de la que baixa. Vatua l’olla, ara sí que l’hem ben fotuda. Una dona simpàtica i menys jove que quan ho era, comença a dir que sap pas «si les cames m’aguantaran gaire més». Impossible fer-la seure, som a la recambra d’entrada i sortida dels vagons, no hi ha cap seient.

El suplici del ramat de viatgers no es resol fins a l’arribada a Girona. Allà sí que baixa més gent de la que puja. Així i tot, Déu n’hi do quantes persones arriben a l’Empordà. Falten freqüències, falta seny, falta un bon servei públic. Passen els dies i Renfe anuncia que «a partir del 12 de desembre prohibeix l’accés de patinets elèctrics en tots els seus trens. La mesura, semblant a les adoptades a altres ciutats espanyoles i europees, es basa en criteris de salut pública i de seguretat dels viatgers». Els patinets han passat per davant de les persones. Vet aquí. Un problema recent "solucionat" més aviat que un mal endèmic d'un deficient servei públic continuat. Així va el país.