En un llibre de vells refranys i dites hi vaig llegir una vegada: «Llançà, allà on fan la tramuntana»... Al llarg dels anys, he escoltat la gent del meu poble expressar-se amb formes diverses, que quasi donen lloc a una parla pròpia. Diem «la meu mare», per la meva mare, «dugues» per dues, «esbergínia» per albergínia, «nuc» per nus, «frigola» per farigola, «esglàput» per gripau, «escatissar» per netejar, «a bordo» per a bord, «arrastre» s'anomena la pesca d'arrossegament i «assiento» és un seient. Aquests tres darrers, evidents castellanismes. «Merci» i «carrota» són, en canvi, gal·licismes.

Seguim: «Bricoc» és un albercoc com «bricoquer», l'albercoquer; «engrota» és la garota o garoina, «carquilla» es diu d'una pagellida, «pallada» i «cuca» eren esquers per a la pesca de canya, «les seques» són les minves de gener, la «clivilla» és el turmell, «professó» es diu d'una processó, «fer marso» vol dir no pescar res, «a la forari» vol dir mar endins, «gargal» és el vent de gregal, diem «istiu» per estiu, «una gardela» era una forta bufetada, «canviar l'aigua de les olives» era orinar.

A més, «el pallissó» era un cistell gros on es posava la massa del pa, d'una dona amb pits grossos es deia que «li sortien del pallissó». «Palica» és una bona xerrameca, «fer matrafes» és fer trampes, un «pescall» és un bon lloc per pescar, «quica» és la dona poc natural o cursi, «xondana» es deia d'una festa amb molt menjar, beure i disbauxa. «Plena» es diu de la mar quan és al màxim del seu creixent. «Fer-ne cinc contra un» era masturbar-se. Quan tot anava bé era «a mamella de monja». «Ridoltes» es deia de les tòries dels ceps de la vinya i «rim», del raïm. «Franquet» no era un petit dictador espanyol d'anys enrere, sinó un cranc de mar. La «tremuja» era un embut de fusta on es posaven els raïms ja trepitjats: «Aquest beu com una tremuja», es deia. També dèiem «tampis» per m'és igual o tant li fa.

formes de parlar

«Entre cames ho tinc, no és carn ni peix, com més ho remeno més em creix», era una vella dita malintencionada que es referia a l'allioli. O aquesta altra: «A can Poch, com més són, més pocs són». O bé: «Aquest no trobaria aigua a mar». Els mots referits al sexe han estat sempre ben abundants a casa nostra. Quant a les dones tenim, entre altres, «parrufa», «patata», «figa», «xona», «papu»... Pel que fa a l'home: «ninola», «nap», «piula», «tita», «mangala», «cigala», «pixa», «titola»... De l'acte sexual entre dona i home tenim: «follar», «cardar», «fotre un clau», «una clusca» o «un flisto»...

Altres dites ben populars eren: «La trempera matinera no és trempera vertadera». «Aquest és un capsigrany». «Això no té ni suc ni bruc». «Està tocat del bolet» o «se'n va de l'olla». «Aquell se'n va fer l'estella». «Ell busca la nit pels armaris». «L'amo remena les cireres». «Avui dia, boigs fan bitlles». «El seu home li fa el salt amb la veïna». «Tot plegat, a cobrar per veremes». «El teu avi és sord com una perola». «Aquest es fot de la virolla». «Ara en ve un que va ben pota-ranc». «Val més grans a fora que petits a dins». «Va costar més el mall que l'enclusa». «Aquest és un malcuat». «Ara pesa figues, després dormirà com un soc».

«Una plana» era la safata feta de verga per dur els peixos a la subhasta. Estris de pesca eren dits aquí «la xerxi», «la gambina», «el palagre», «la fitora», «el xarambeco», «el xalabre», «la potera», «les soltes», «l'engroter», «la fluixa»... Els pescadors d'anar begut en tenien molts sinònims: «anar carregat», «moll», «pet», «llustrat», «ximat», «trompa», «gat», «mamat», «ensofrat», «pipat», «pitofi», «moscat», «cirat», «calent d'orelles» o «com una sopa». A Llançà, abans, els del Port eren dits «potamolls» pels de la Vila i els de la Vila, «potabruts» pels del Port ...