Pedro Sánchez, poetes i caníbals

Els esverats manifestants que cada vespre criden davant la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid. Els jutges que s’estiren els cabells només sentir la paraula «amnistia» o, pitjor, el concepte «lawfare». Els dirigents del PP que fa pocs mesos ja es ventaven cops de colze per saber quin d’ells seria ministre. Santiago Abascal i la resta de la tropa de Vox que estaven convençuts que serien claus per decidir el nou rumb, direcció vuitanta anys enrere, que faria la seva estimada «nación». Isabel Díaz Ayuso i la seva incontinència verbal... Tots poden anar passant cap a casa. Mentre continuen escoltant de fons el riure de Pedro Sánchez mofant-se d’Alberto Núñez Feijóo a la tribuna del Congrés de Diputats. Josep Pla no va poder escriure la crònica del debat d’investidura d’aquest dijous, però l’escriptor, i periodista empordanès, n’havia escrit un bon grapat en els temps de la Segona República. I ho tenia clar. «Tenim la tendència a veure la política o com una poesia o com un exercici de caníbals», va deixar escrit. I en el cas de Sánchez, per molt que cités Machado, de poesia poca. I de canibalisme molt.

A Pedro Sánchez ningú li ha d’explicar de què va la política. Ni els que creuen que és pur canibalisme, com per exemple els que l’insulten cada vespre al carrer Ferraz, ni els que pensen que la política pot ser un món còmode per als poetes somiadors. És a dir qui creu que, per guanyar la partida a la dreta, el dirigent del PSOE es passarà quatre anys escrivint cartes d’amor a Catalunya. Versos on parlarà d’amnistia, de l’oficialitat del català a les institucions europees, d’un traspàs integral de Rodalies i, això ja per als poetes més romàntics, d’un referèndum sobre la independència. Alguns d’aquests poemes, potser, passaran del text a la realitat. D’altres, també potser, es quedaran en pura literatura durant tota la legislatura. Aquí l’únic que és segur, i confirmat, és que Pedro Sánchez continuarà dormint a la Moncloa. I, per a desesperació de la gent de Ferraz, ho farà en gran part gràcies als vots de milers de catalans. Els que van votar el PSC i els que van votar ERC i Junts pensant-se que, com deien, amb molta poesia, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, eren paperetes que acostaven el país a la independència.

Subscriu-te per seguir llegint