Darrere un tren en sol venir un altre, o no

Potser ningú em creurà, però una vegada vaig veure jugar els mítics Harlem Globetrotters a Figueres. La faig més grossa: la seva exhibició es va fer en el ruedo de la plaça de Toros. I apujo l’aposta per als incrèduls: dos dels jugadors van arribar a la ciutat amb tren. Quan baixaven del vagó, van aixecar molta expectació, alts com un Sant Pau, i negres. No és una expressió racista. Quan van passar els fets, les persones de color eren quasi inexistents a la ciutat.

Han passat els anys, els Globetrotters continuen jugant, però no són els mateixos. La vida evoluciona, l’urbanisme, també. La diferència entre aquell partit amistós i la Figueres d’avui és ben clara: la plaça de Toros és una ruïna i l’oferta ferroviària del transport s’ha duplicat. Els Harlem podrien venir per la via convencional o per la d’alta velocitat. A la Figueres dels anys vuitanta, l’AVE era una utopia. La reconversió del coliseu taurí encara ho és.

Com que es tracta de fer bullir l’olla, recordo haver llegit que el gran jugador de l’NBA Charles Barkley (Alabama, 1963) va dir, després d’una etapa fosca de joc: «De vegades, aquella llum al final del túnel és un tren».

Penso en tota la gent de bona fe que els anys 2005 i 2006 es van manifestar pels carrers de Figueres, a la Rambla o a la sala de plens, contra el projecte de l’anomenada avinguda Nova Estació. Un pla urbanístic que va generar molta controvèrsia perquè els afectats –i altra gent que no hi tenia res a veure-hi–, se sentien víctimes d’un «procés especulatiu». Aleshores, ben pocs devien preveure que l’estació de Figueres-Vilafant seria un fet i que la línia de transport internacional rutllaria prou bé. A mig gas, això sí.

"Amb transformació ferroviària o sense, hi ha obres clau que no es mereixen tant de retard"

Mal m’està el dir-ho, però aviat farà vint anys d’aquella proposta protestada, i una part de les cases del carrer Avinyonet ja no són el que eren. Aquell projecte li va costar el càrrec a Joan Armangué (PSC), amb un fort desgast final en les relacions amb Santi Vila (CiU), que va donar suport al pla fins que es van acostar les eleccions que li donarien la primera alcaldia. La falta de «suport polític», especialment d’ERC, va desembocar en el ple de l’11 de desembre de 2006, quan el Consistori va decidir arxivar la proposta.

Aleshores vaig entendre en part la defensa aferrissada dels propietaris realment afectats, no la dels oportunistes que en volien treure rèdit personal. Hauran passat vint anys d’un llarg temps mort i ara em pregunto si s’han revalorat les propietats, si la deixadesa del carrer ha desaparegut i si la imatge de la ciutat s’ha vist afectada per un rebedor que decep. Amb transformació ferroviària o sense, hi ha obres clau que no es mereixen tant de retard.

Encara que l’ambició urbanística sigui diferent, celebro la valentia de l’alcalde Jordi Masquef per tornar la reforma del carrer Avinyonet al ruedo. Olé!

Subscriu-te per seguir llegint