Dinars de difunts de molt abantes

Terminats els Oficis, la fúnebra comitiva s’entorná cap á la masía, en quina porta forana el mosso vell de la casa ab la toballola á la espatlla y ‘1 poál á la ma, ofereix 1’ aigua pel tradicional lavatori da mans, servintse seguidament el típich dinar de honras, y acabat un Pare caputxí doná las gracias en nom de la família á tots els presents, recordant de passada las virtuts del finat per edificació de tots. Seguidament l’hereu de la casa, en Pere Vayreda y Olivas, feu present á quiscun dels concurrents d’ un pá anomenat de memoria, á fi de que las seuas familias, al menjarne, preguin pel difunt. ¡Qu’ hermosas son, y quin esprit de germanó informa las cristianas costúms de nostra terra!» («Desde Lladó», El Regional, 14-XI-1901).

Aquest fragment de la notícia sobre el solemne funeral per l’ànima del patrici lladonenc Estanislao Vayreda y Vila (Olot, 1848-1901) celebrat a l’església de Sant Feliu és il·lustratiu del costum dels dinars de difunts que havia estat tan arrelat al país, i molt en particular a l’Empordà. El funeral de l’insigne naturalista, farmacèutic, botànic i ornitòleg garrotxí-empordanès, católico ferviente, segons l’obituari de la publicació olotina El Deber (21-IX-1901), patriarca de Can Olivas de Lladó, pertanyia a la categoria d’honres grasses, d’aquelles famílies que podien fer ostentació amb rics cerimonials. Cal imaginar-se el dispendi que suposava l’endolament de l’altar, la concelebració de la missa per part de tres sacerdots provinents de parròquies diverses (rectors de Vilarnadal, la Sallera i un caputxí olotí en aquest cas), l’acompanyament musical, l’ornamentació de les taules per als àpats, el servei domèstic, els cantadors d’absoltes… Com en devia haver estat de pompós el funeral d’enterrament celebrat un mes i mig abans a la Garrotxa, que en consonància amb la dignitat del difunt havia d’incloure un cor de ploraneres remunerades que acompanyés la comitiva fins al cementiri.

El folklorista reusenc Cels Gomis i Mestre («Costums empordanesas», 1887) escorcollà les despeses de tres enterraments d’una nissaga «grassa» –can Margall d’Avinyonet– al llarg del segle XVIII. La suma de lliures, sous i diners reflectida en els comptes serviria per finançar un menjador escolar / social dels nostres dies. Els capítols dels enterros i les honras abastaven conceptes tan diversificats i desiguals com les propines a set o vuit sacerdots i altres tants sagristans, la tela i la beta de la mortalla, fusteria (caixa), campaners, bèsties de transport, servei de reforç de cuina i per aparellar el menjador, quarteres de blat per caritat, pa, vi, moltó i anyells, les cobridores, candeles, les novenes de les nou misses, el dret de «terratje» [l’impost que cobrava la parròquia als seus feligresos per donar sepultura]...

Joaquim Gironella (Antics costums, tradicions i llegendes de l’Alt Empordà, 1988) aportava detalls sobre el protocol del xeflis de les honres grasses: el presidien els capellans, després els homes amb llurs gambetos [capots que arribaven fins a mitja cama] i a l’extrem les dones amb llurs caputxes. El sermó de cloenda (amb el menjador enfosquit) per part del rector donava pas als preparatius per repartir el «pa de memòria» entre els comensals i els pobres del poble. Com a agraïment a l’aliment rebut, aquells que se’l menjaven in situ o el duien a casa havien de resar tres parenostres pel difunt. «Déu conservi els que han quedat per recordar-se de la seva ànima» era la fórmula de cloenda de l’acte.

El mateix Gironella (sempre transcrivint de Cels Gomis), ens parlava també del dinar dels morts entre famílies menys benestants, on l’ambient era trist, fins i tot la vaixella era negra, i la menja, d’allò més frugal: ni aviram, ni postres, ni confitures; la cerimònia austera s’encetava amb el panegíric del difunt, recitat pel capellà, i s’acabava amb una oració. Gironella atribuïa la gènesi popular d’aquesta pràctica a les cerimònies que es feien en les necròpolis primitives escampades pel territori emporità, en temps en què la gent servava la creença que els morts participaven del banquet funerari (el nostrat periodista i escriptor errava en anomenar-lo vilicernium en comptes de silicernium) de manera espiritual.

El misteri interpretatiu de parèmies ja en desús com «¡Vejám si n’hi haurém ‘ls monjets!» (Avinyonet) o «Aquest any ja t’porás morir, que tindrás forsa ciurons» (Borrassà), van conduir l’enginyer ferroviari i alhora folklorista Gomis a esbrinar que a l’Empordà dels 1880 no s’havia perdut el costum de convidar a dinar a la casa on hi havia hagut un mort als concurrents a l’enterrament. El que sí que havia passat de moda era el convit als capellans, rescabalats amb un pa de tres o sis lliures «pera pendre la xocolata» i amb el pagament del dinar comunitari a la rectoria, indret on segons els pagesos estaven «més xalats que en la casa del difunt. Vet aquí que els convidats rebien, segons l’economia del poble o de la llar, un plat de «ciurons ó monjets ab all y oli». El trencaclosques dels modismes tenien un desllorigador: es feien servir en les converses de carrer per anunciar la malaltia greu d’algun veí. La curiositat de Cels Gomis no tenia límits: per què cigrons, un llegum amb poca presència al nostre agre, a diferència de Castella? Tal vegada per la semblança, a primer cop d’ull, amb un cap de mort?

A partir d’ara, ja no podrem mostrar estranyesa quan vegem en pel·lícules i documentals els costums anglosaxons o escandinaus de celebrar un funeral reception (una romanalla del repast, l’àpat que compartien només familiars i amics íntims en temps reculats, que els alemanys coneixen com a Leichenschmaus) o les celebracions dels mexicans i dels xinesos que fan participar màscares i ombres dels difunts en les seves cerimònies festives i /o gastronòmiques al voltant de làpides abillades per a l’ocasió: també ho feien els nostres avantpassats, tot i que amb un excés de litúrgia catòlica i una manca notable d’alegria pagana.

Cada vegada hi ha més voluntats testamentàries que volen convertir la Mort en un festival de Vida. Un servidor ja té triada la música, l’epitafi de la cabina núm. 13 d’un columbari amb dibuixos d’estornells (!), i la carta d’un modest tiberi: algues a la llimona, tempura de grills i escarabats, pètals de flor de panical amb confitures variades; sense pa, però amb vi de vinya vella emporitana, si encara en queda.