Paradisos

Podríem estar d’acord de definir un paradís com quelcom immensament plaent o desitjable tal com ens ve a dir aquesta enciclopèdica a l’ús, entre el rigor i la xauxa anomenada Viquipèdia. Una altra cosa és quan l’aproximació a l’accepció «paradís» la fem des d’un punt de vista religiós, en aquest cas el paradís és aquell anhel que difícilment es troba fora de la terra un cop viscuda una vida honesta i digna i la recompensa va per barris en funció dels diferents credos.

Però de la mateixa manera que hi ha variants de paradís per a cada religió i persona, ens diu la realitat que hi ha una variant de subjectes que no cal que canviïn el seu estat físic ni sortir del planeta Terra per a saber trobar el seu edèn. I sinó que ho preguntin als defraudadors dels diners que havien d’estar sotmesos a la fiscalització pública, que han aconseguit amagar-ne per valor de 140.000 milions d’euros, o el que és el mateix, un gens menyspreable 11% del PIB espanyol.

"Només per impost de societats, a Espanya, es deixen de recaptar anualment més de 4.000 milions d’euros. Aquests diners financen els afanys de lucre privats en lloc de, per exemple, les polítiques d’educació, l’ingrés mínim vital o les pensions que cada cop són més magres i naveguen a la deriva amb perill d’extinció o col·lisió"

Val a dir que quan es desvien diners de la fiscalització pública, això no és una malifeta que ens perjudica a tots una vegada i s’ha acabat, ans al contrari, cada any les arques públiques deixen de rebre diners que serien legítims. Com a mostra, només per impost de societats, a Espanya, es deixen de recaptar anualment més de 4.000 milions d’euros. Aquests diners financen els afanys de lucre privats en lloc de, per exemple, les polítiques d’educació, l’ingrés mínim vital o les pensions que cada cop són més magres i naveguen a la deriva amb perill d’extinció o col·lisió.

La veritat és que no s’abasta a comprendre el desgavell amb gran part dels nostres impostos que van a supra-entitats com són, per exemple, les autoritats europees, diners que es podrien destinar a buscar una harmonització fiscal internacional per a evitar-lo. Es troba a faltar un règim sancionador comme il faut per a perseguir aquestes pràctiques habituals a partir d’un cert estatus, en lloc de només anar massacrant el petit contribuent.

Però ni així, si els que poden solucionar-ho no ho fan i els ciutadans que paguen als que ho poden solucionar i no ho fan són cada cop són més pobres, ja em direu les ganes que els entren de pagar l’IVA del lampista.

Subscriu-te per seguir llegint