D’Ermessenda a Míchel passant per Puigdemont

Visca Catalunya, però Girona més!». La imitació de Carles Puigdemont al Polònia va fer popular aquesta frase en l’època del polític d’Amer al capdavant del govern de la Generalitat. No deixava de ser una conya. Una collonada sobre el tòpic que ens retrata als gironins com una gent molt convençuda que tot el que es fa a banda i banda dels ponts que travessen l’Onyar és més enlluernador del que intenten fer al voltant del Llobregat, el Cardener o l’Ebre. I, ves per on, després d’uns anys més grisos, Toni Soler podria començar a recuperar alguns dels seus guions perquè, des d’Amer, però sobretot des de Vallecas, s’ha aconseguit que finalment es miri cap a Girona. No ho fa Europa, ni el món - si no és per portar ciclistes al Barri Vell... ­, però sí que ho fa l’Estat. Una Espanya que, amb recel, mira cap a Girona per saber si Michel convertirà Montilivi en l’escenari d’una gesta com la del Leicester o si, des de Waterloo, l’exalcalde de la ciutat acabarà tenint tanta influència en la política espanyola com la que va tenir Ermessenda de Carcassona en els mandats del seu marit, el seu fill i el seu net en la Catalunya medieval.

L’any 1035, la mort del seu fill, el Berenguer Ramon I, va deixar en mans d’Ermessenda el control dels comtats de Barcelona, Osona i Girona. D’aquesta manera, Ermessenda recuperava i incrementava el poder que havia tingut al costat del seu marit, Ramon Borrell. Personatge clau en la construcció de la Catedral de Girona, Ermessenda va ser una dona extremadament hàbil per mantenir la seva influència en un món que no estava pensat per les dones. Gairebé mil anys després, amb la inesperada força aritmètica dels sis diputats aconseguits en les eleccions del passat juliol, Carles Puigdemont també vol ser influent en la política espanyola per tenir més poder a Catalunya. Un poder que Ermessenda va perdre quan l’any 1057 va vendre al seu net, Ramon Berenguer I, el condomini dels comtats de Barcelona, Osona i Girona per retirar-se al monestir de Sant Quirze de Besora. Una venda, o diguem-ne pas enrere d’Ermessenda, que va acabar amb anys de disputa i que, en un símil poc acurat històricament, podríem dir que va facilitar una investidura.

Subscriu-te per seguir llegint