Bisbe Jaume

Jaume Camprodon i Rovira (Torelló, 18 desembre 1926 – Girona, 26 desembre 2016) va ser nomenat bisbe de Girona l’1 de setembre del 1973 i va ser consagrat bisbe el 21 d’octubre, aquest dissabte farà cinquanta anys. Recordo que amb el malaguanyat Josep M. Pont i Coma, company de seminari, vam actuar de diaques en la seva consagració episcopal. El Bisbat de Girona es preparava per a un gran canvi.

El bisbe Jaume, jove, de 47 anys, era natural de Torelló i venia a substituir Narcís Jubany i Arnau, que ja feia dos anys que havia estat nomenat arquebisbe de Barcelona, pas previ a la porpra cardenalícia. Jaume Camprodon, en canvi, arribava a Girona a contracor. Era dels que s’havien cregut el Concili Vaticà II. Amb catorze anys, havia ingressat al Seminari de Vic, on va cursar humanitats, filosofia i teologia, i va ser destinat a parròquies abans de ser professor del Seminari. Ja va demostrar les seves habilitats com a consiliari diocesà de la Joventut Obrera de Catalunya.

El 1963, el bisbe Masnou el va enviar a estudiar teologia a l’Institut Catòlic de París, considerat obert i avançat al seu temps, però el va fer tornar poc després per cuidar-se de parròquies a Calaf i Manresa i, especialment, per fomentar la relació entre Església, obrers i laics.

Jaume Camprodon va dir al nunci que no volia ser bisbe, perquè no era canonge, no tenia titulacions acadèmiques i no coneixia la diòcesi. El van convèncer que a Girona calia un bisbe com ell, català i que apliqués el Concili. Va obeir, però disposat a fer feina.

Va decidir no viure al Palau Episcopal, cosa que va provocar grans discussions. Va preferir un pis compartit amb la seva germana i mossèn Josep Padrós, el seu secretari. Va decidir que no sortiria a la processó del Divendres Sant. I poc després de ser nomenat, a la inauguració de la Fontana d’Or, davant les autoritats franquistes, va dir que ell no era cap autoritat per fer discursos i que la seva feina era presidir la cristiandat. Per això no va voler beneir l’edifici i va convidar a resar un parenostre.

Amb Mn. Ramon Pijuan, company de curs, i que ja feia uns anys que era a la Diòcesi d’Abancay (Perú) vam ser ordenats preveres el 24 de febrer de 1974; els seus primers sacerdots diocesans que ordenava.

Va ser ell qui em va permetre anar uns anys al Perú (1978-1983), a treballar conjuntament amb en Ramon, que, un cop ordenat, hi va tornar de seguida, quan ja havia estat quatre anys com a vicari a Malgrat de Mar i un de vicari a Palafrugell.

Quan vaig tornar em va enviar a l’Empordà (Albons, Viladamat, Sant Martí d’Empúries) i el 1993 em va demanar de fer-me càrrec de la parròquia de Santa Coloma de Farners.

Va ser 28 anys bisbe fins que, als 75 anys, va presentar la preceptiva renúncia. Després d’un temps, el bisbe Carles Soler Perdigó va arribar a Girona. El bisbe Camprodon va tenir una llarga vida. Va morir als 90 anys a les Germanetes dels Pobres, on vivia, el 26 de desembre del 2016, vint anys després, dia per dia, del seu antecessor, el cardenal Jubany.

A la seva mort, ens va sorprendre a tots, quan, en lloc d’un enterrament solemne a la Catedral, va donar el seu cos a la ciència, com un gest d’agraïment a tot el que la ciència havia fet per ell.

Era afable i proper i va afrontar amb senzillesa la dificultat de la renovació eclesial que van marcar els seus anys de bisbe. Va ser ben rebut pels gironins. Era catalanista i demanava que a la gent migrada se’ls parlés en català. No que se’ls hi exigís, sinó que se’ls hi ensenyés.

Va rebutjar la Creu de Sant Jordi el 2003 amb l’argument de Vidal Barraquer que el millor premi per a un bisbe és la seva creu pectoral, que diu molt d’ell. Va ser un pastor. Era el que tocava després d’un bisbe doctor i savi com Jubany.

Jaume Camprodon va ser, en paraules d’Enric Mirambell, «menys temut, igual de respectat i força més estimat». Aquesta setmana fa cinquanta anys que va prendre possessió de la Diòcesi de Girona.

Diòcesi que, avui dia, continua esperant un nou bisbe.