Zona de frontera

Qui no ha vist alguna pel·lícula en la qual el nus de l’argument impliqui travessar una frontera, que acaba sent sinònim de salvació, fracàs, vida o mort? Segur que tothom, de la mateixa manera que tothom té una idea més o menys feta del que significa viure en terreny de frontera.

Sovint, des de qualsevol municipi de l’Empordà i d’altres comarques, podem sentir «tenim la frontera al costat»; aquestes expressions –que també he fet servir– sempre m’han semblat curioses, perquè no només la tenim al costat, sinó que som frontera i, agradi o no, ser frontera ens ha marcat com a mínim des de 1659, tant per les coses bones com per les dolentes.

També és curiós, ens agrada el fet fronterer més llunyà que no el recent; encetem converses sobre la Guerra dels Segadors, però potser no tant la construcció de la nostra societat dels darrers cent anys a la nostra comarca on, per exemple, el fet fronterer ha tingut una vital importància social, cultural, econòmica, política o simplement demogràfica.

Dels escriptors contemporanis que han relatat la frontera, tenim dos exemples que sobresurten al meu entendre per damunt d’altres i són en Vicenç Pagès i en Xavier Febrés. La frontera és un dels recursos literaris més reeixits i agraïts, que permet crear tota mena de ficcions, de la mateixa manera que és un dels focus de documentació històrica més rellevants que es puguin trobar a l’hora de resseguir les empremtes del passat.

A l’inici de la novel·la Dies de Frontera, Vicenç Pagès escriu: «A cada banda de les muntanyes veiem les cintes de llum que formen la carretera i l’autopista, corrent paral·leles i entrecreuant-se, al nord fins a Perpinyà i a sud fins a Figueres, que des d’aquí és un garbuix de llums que recorden una galàxia llunyana».

Potser perquè des d’aquí és un garbuix, que la frontera genera més por que suggestió, més desinterès que complicitat, o perquè és un espai de llums, però sobretot d’ombres en les quals podem, a vegades, veure’ns reflectits i això, qui ho sap, potser no ens agrada massa.