El club de la política

El debat de la investidura fallida d’Alberto Núñez Feijóo m’ha reconciliat amb la vida parlamentària. Feia temps que no assistíem a unes jornades tan intenses, en especial la primera. Ens havíem acostumat a les previsibles i soporíferes sessions de control o de pressupostos. La inesperada intervenció del diputat del PSOE Óscar Puente per donar rèplica al candidat, va agafar per sorpresa els populars i la majoria dels presents, però també a molts de nosaltres que desconeixíem la intensitat oratòria de l’exalcalde de Valladolid.

L’esbroncada des de la bancada de l’aspirant passarà la història. L’escuder de Pedro Sánchez, aparegut des de les últimes fileres del grup socialista, va ser intens en la defensa de l’aritmètica parlamentària que ha condemnat Feijóo. Un capítol del Club de la Comedia que no va fer somriure el gallec, però tampoc a altres representants polítics d’un ampli espectre ideològic, ni per descomptat a l’aparell mediàtic que fa anys que anhela un nou llogater a la Moncloa. La jugada socialista ha estat de traca i mocador.

La política actual ha abandonat el discurs per acollir-se a la cleca del polític enginyós, com recorden alguns historiadors. Estan més interessats en com recolliran els mitjans o les xarxes socials les seves intervencions, amb frases breus, que no a destacar en oratòria. I això que l’Associació de Periodistes Parlamentaris s’entossudeix cada any a atorgar un premi al millor orador en memòria a Emilio Castelar qui segons les cròniques del XIX, aconseguia omplir les tribunes del Congrés fins i tot durant les tardes més caloroses de juny.

Una altra cosa és l’ús de les dades i les citacions. És clar que donen credibilitat als discursos, malgrat que sovint són desmuntades per l’oponent per un ús parcial o fora de context. En un entorn abonat a les notícies enganyoses, predomina el tu escampa que alguna cosa queda. Una altra situació és quan aquestes referències són conscientment inventades. En una sessió del Parlament de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira va citar un escriptor anomenat Joaquim Ros i Lasales. Però ni era famós, ni havia viscut a l’Havana, ni existia. El millor va ser quan un altre diputat va assegurar que ell «també estava d’acord amb la seva doctrina». Com veieu, sovint, en política tot és comèdia.

Subscriu-te per seguir llegint