Editorial: Figueres, l’àrea urbana i les zones industrials

"Figueres ha de ser generosa amb l’entorn, però els altres municipis també ho han de ser amb Figueres. No pot ser que alguns pobles pavimentin carrers amb or, exagerant un xic, i la capital de la comarca no tingui recursos per a coses més senzilles». Aquesta reflexió, a mig camí entre interessant i provocadora, és una, de les moltes, que deixa Jesús Quiroga en una entrevista en aquesta edició del Setmanari de l’Alt Empordà. Una entrevista que s’ha de llegir, perquè va més enllà de si Quiroga era regidor amb l’ara bescantat anterior govern municipal de Figueres o de les discrepàncies, legítimes, entre els que manaven abans i els que ho fan ara. Reflexions semblants, en la línia que Figueres, com a ciutat, ha sortit malparada del creixement dels polígons dels pobles del seu entorn, també els ha expressat en alguna oportunitat l’exalcalde Joan Armangué. Però també ho podrien haver fet Santi Vila, Marta Felip, Agnès Lladó o ara Jordi Masquef. És absolutament imprescindible assumir que el futur de Figueres s’ha de planificar en clau d’àrea urbana. Si no es fa, la capital té tots els números de sortir-hi perdent. Simplement perquè, per una pura qüestió de disponibilitat de terreny, els pobles del voltant tindran la gran majoria de les indústries (i els ingressos econòmics) i la capital gran part dels serveis (i les despeses).

Mesos enrere, en una conferència al Cercle Sport, Joan Armangué posava xifres a aquesta sensació que Figueres, la capital, s’ha anat convertint en una mena de veí pobre dels pobles del costat. «El Far d’Empordà té una despesa per habitant de 2.536 euros, Pont de Molins de 1.990, Peralada de 1.963 i Vilamalla de 1.948, mentre que Figueres tot just arriba als 1.346 euros», deia Armangué que proposava apostar pel retorn a Figueres de la petita i mitjana indústria de valor tecnològic en espais com el Parc de les Aigües i el sector Fages de Climent. «Hem de revertir la tendència de fer fora de la ciutat les empreses, la nova indústria vol estar dins i el seu perfil ja no és conflictiu com ho podia ser abans». La proposta d’Armangué pot ser una línia a estudiar, però, mentrestant, és imprescindible parlar i bastir ponts entre la capital i la resta de pobles del seu entorn.