Un punt de nostàlgia

La setmana passada tancava un conegut establiment a Figueres, i ho feia per jubilació. Es tracta de la rellotgeria Canet-Vila després de tres generacions al capdavant d’aquesta empresa familiar. Immediatament, vaig sentir un punt de nostàlgia perquè era la rellotgeria a la qual havia anat tota la vida i un munt de records personals venen a la memòria gairebé immediatament.

Suposo que aquesta sensació li passa a molta gent davant d’un fet així; un comerç que t’acompanya durant anys, forma part de la teva vida quotidiana i en el moment del tancament s’acumulen un seguit de records que, d’alguna manera, t’ajuden a reconstruir una petita part del teu passat, ni que sigui d’allò més quotidià.

I probablement aquest punt de nostàlgia –de la qual sempre n’he estat un defensor–, ve quan t’adones que ja hi anaves de petit acompanyant als pares, i que els avis també hi havien anat; i amb el pas dels anys quan t’has anat fent gran, continues anant al mateix establiment. No només parlem d’una rellotgeria sinó, també, del pas del temps i de les persones que t’hi han anat acompanyant.

Però, a més, també m’ha servit per fer un repàs d’aquell carrer Nou de la meva infantesa en el qual anaves a comprar el pa a Can Prujà, els queviures a Can Solés i la fruita i la verdura a Ca la Maria, el peix allà al costat (ara no em ve el nom), i una mica més avall tenies Can Canet on t’arreglaven el rellotge, primer ben bé al costat de la caserna de la Guàrdia Civil i, després, a l’emplaçament on ha estat fins fa pocs dies.

Reconec que l’ofici de rellotger sempre m’ha impressionat per la precisió, la delicadesa, el pols ferm i l’exactitud de cada moviment; sobretot en una època en què aquestes virtuts han deixat d’estar de moda. En qualsevol cas, el tancament de la rellotgeria Canet-Vila m’ha transportat a quan era petit i anàvem a arreglar un rellotge amb la mare, i he tingut una sensació estranya, com quan tornes a casa després de molt temps. No em sabria explicar millor.

Subscriu-te per seguir llegint