Portbou, 4 de setembre de 1990

Diria que la seva mort només ha merescut poc més d’un tuit aquest any. Cap portada, cap obertura d’informatius, cap tertúlia. La noia de Portbou ha tornat a l’anonimat mediàtic que durant tres dècades només es va trencar, ocasionalment, per recordar el misteri de la seva aparició penjada d’un pi el 4 de setembre de 1990. «El que li va passar segueix sent una incògnita», ha recordat a la xarxa la periodista empordanesa Anna Punsí (@punsix), una de les responsables de retornar-li el nom i els cognoms, Evi Anna Rauter.

El programa Crims dirigit per Carles Porta, amb la col·laboració d’un canal austríac, va aconseguir desencallar un dels casos més recordats de la crònica negra comarcal. I sobretot, que la Fiscalia italiana obrís una investigació per determinar si va ser o no un suïcidi. Però un any i mig més tard, la justícia transalpina encara «no ha respirat».

L’impacte de la identificació de la jove estudiant italiana ha convertit Portbou en una de les destinacions de l’anomenat turisme fosc. Aquest estiu, han tornat a sovintejar els curiosos que s’han acostat a l’escenari on va aparèixer la víctima. L’interès per la noia de Portbou és un clar exemple de necroturisme, una opció que no ha deixat de créixer des de finals del segle passat. D’entrada, semblaria que el turisme relacionat amb la mort és poc atractiu o, fins i tot, que genera rebuig. La veritat és ben diferent.

Cementiris, panteons, necròpolis, catacumbes o criptes, però també camps de batalla, llocs de desastres naturals o espais que són testimoni d’atrocitats humanes i genocidis, s’han convertit en espais de visita pel valor històric, estètic i biogràfic d’aquest patrimoni material i immaterial. Una modalitat de turisme que cada dia té més adeptes arreu i també a casa nostra. Una bona oportunitat que, més enllà del seu valor lúdic, ens hauria d’ajudar a aprendre d’aquestes vides i a fer canvis positius en el nostre propi comportament i en la societat, en general.

Subscriu-te per seguir llegint