«No malparlis de l’alcaldessa de Ripoll»

Les seves idees són excloents, insolidàries, demagògiques, poc democràtiques i, en molts casos, amb un fort tuf de racisme. Però, ai las, a més d’un, i de dos, i de tres... no li semblen «tant» malament. On hi ha el problema?

Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll.

Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll. / ACN

Marc Verdaguer

Marc Verdaguer

Fundador de Convergència Democràtica de Catalunya, d’on acabaria expulsat per l’entorn d’un Jordi Pujol a qui ara elogia -«cap dels dirigents actuals no arriba a la sola de la sabata del president Pujol»-, Miquel Sellarès és un d’aquells personatges que va tenir pes en els engranatges de poder de la Catalunya anterior al gran esclat del procés independentista. Ara, ja jubilat, i com correspon a la gent que ha tocat poder i diners, passant l’estiu a l’Empordà, Sellarès aprofita una entrevista a Vilaweb per deixar anar un avís que ens hauria de fer reflexionar. «No parlis malament de l’alcaldessa de Ripoll, per aquí. Una cosa bestial, sobretot pels volts de Girona, però també a Barcelona». Exagerat? Potser sí. Però, si som sincers, qui és que aquest estiu no ha sentit, en converses informals, en tertúlies entre copes després d’un sopar, més d’un comentari favorable als plantejaments de Sílvia Orriols. Si un llegeix, veu o escolta la majoria de mitjans de comunicació, tindrà clar que l’alcaldessa de Ripoll va pel camí equivocat. I la realitat és que hi va. De caps. Les seves idees són excloents, insolidàries, demagògiques, poc democràtiques i, en molts casos, amb un fort tuf de racisme. Però, ai las, a més d’un, i de dos, i de tres... no li semblen «tant» malament. On hi ha el problema?

En amagar el cap sota l’ala. Aquesta setmana, Carles Puigdemont li hauria posat el tema de la immigració sobre la taula a Yolanda Díaz. És una novetat, perquè, des de fa molts anys, la classe política catalana ha deixat el tema de la immigració en mans de la ultradreta. Catalunya fa anys que ha deixat enrere aquella mítica xifra dels sis milions d’habitants i, després de dues crisis econòmiques, les costures dels serveis bàsics -sanitat, ensenyament...-- s’han tensat sense que ningú hagi ofert respostes clares a les pors de les classes treballadores i de la gairebé desapareguda classe mitjana. «La gent veu que se li ha desfet el seu món i està furiosa; i si surt algú que va contra l’establishment s’hi apunten. Si no es reconstrueix un món més solidari, podem tenir uns feixismes terribles», em va dir un cop la sociòloga Marina Subirats en una entrevista. I crec que no s’equivocava.