Puigdemont exigeix l’amnistia i el reconeixement de l’independentisme abans de negociar la investidura

Si alguna cosa obsessiona Carles Puigdemont, expresident i líder de Junts, és que la seva aposta per sortir de Catalunya i defensar la confrontació amb l’Estat acabi sent estèril davant el pactisme que ha emprès ERC des del referèndum de l’1-O el 2017. Aquesta obsessió és clau per entendre per què en la seva conferència sobre les possibles negociacions d’investidura amb el PSOE no plantegés exigències materials –infraestructures, finançament i competències–, sinó sobretot una idea: el reconeixement nacional de Catalunya i de l’independentisme. És a dir, Puigdemont exigeix a Pedro Sánchez que no només rehabiliti el seu partit sinó, sobretot, que assumeixi que Catalunya és una nació, que emprengui una amnistia àmplia per acceptar que el referèndum no va ser delicte i que estableixi les bases d’un acord «històric».

Ha de ser històric –paraula subratllada per Puigdemont en la seva elocució de mitja hora– per dos motius: per donar sentit al relat resistencialista de Puigdemont i per marcar clarament les diferències amb el que l’excap del Govern anomena amb menyspreu l’autonomisme i que associa a l’estratègia d’Esquerra a causa dels seus pactes amb el PSOE i la manera de governar des de la Generalitat.

El marc negociador

Amb tot, entre les condicions, el marc que ha fixat Puigdemont en un cèntric hotel de Brussel·les a escassa distància de les institucions europees, no inclou el referèndum (cosa que faria inviable l’acord amb el PSOE). Es tracta d’exigències que són, segons ell, constitucionals i assumibles. És a dir, Puigdemont no està tancat a negociar si es donen tres condicions prèvies: una llei d’amnistia que empari tots els fets delictius des de la consulta del 2014, un reconeixement de «la legitimitat democràtica» de l’independentisme i un «mecanisme de mediació i verificació», qüestió que ja va exigir Junts per formar part de la taula de diàleg de la qual finalment es va despenjar.

Hi ha una quarta condició: que la negociació es mogui en el marc dels tractats internacionals sobre drets humans, i en relació amb la literatura sobre autodeterminació i referèndums.

Acotar l’amnistia

Quant a l’amnistia, el dirigent postconvergent ha precisat que no pot equiparar-se a «víctimes i victimaris», és a dir, que rebutja que els policies imputats per les càrregues de l’1-O puguin acollir-se a la llei per ser exonerats. No es tracta d’una amnistia per «oblidar», sinó per reparar una injustícia, ha remarcat.

Aquest marc de condicions és clau i ha passat per davant de les reivindicacions sectorials, que ha comentat de passada, i ja conegudes, que van des del dèficit fiscal de Catalunya als problemes de Rodalies. Però en tot moment l’expresident ha volgut elevar la mirada buscant el caràcter històric i excepcional de l’acord per convidar el PSOE a negociar.

«No hem aguantat la posició aquests anys per acabar salvant una legislatura, més clar no es pot dir, sinó per defensar l’encàrrec que rebem i que hem conservat dels ciutadans, una part dels quals ens mira amb recel i desconfiança, però que hem de tenir present quan ens asseguem amb qui ens vingui a demanar el seu suport», ha afirmat al final de la seva intervenció.

Condicions prèvies

Així, la negociació pròpiament dita arribaria només després que el PSOE complís les quatre condicions, i llavors sí que s’obririen les carpetes de les reivindicacions sectorials i, per sobre d’aquestes, el referèndum. Al respecte, el més important és el que Puigdemont no ha dit. No ha defensat que una consulta sobre la independència de Catalunya sigui condició ‘sine qua non’ per votar la investidura de Sánchez. Ha afirmat que és el seu objectiu irrenunciable («el poble català té el dret de fer realitat la decisió que ja va prendre el 2017 de ser un Estat independent i només un referèndum acordat podria substituir el mandat de l’1-O tal com hem recalcat des de fa anys») i ha afegit que si l’amnistia era inviable a ulls del PP i el PSOE i ara és un meló que s’obre, també ho pot ser el referèndum, que segons Puigdemont pot celebrar-se en el marc de la Constitució.

Dards a ERC i el PSOE

Puigdemont, que tenia davant tota la direcció de Junts i a representants d’ERC i la CUP i de les entitats independentistes, ha aprofitat per reivindicar el paper del seu partit davant el d’Esquerra en els últims anys i per advertir el PSOE que no es mourà només per una investidura, sinó per un acord de transcendència històrica. L’expresident ha recordat com el seu partit no es va asseure a la taula de diàleg, va sortir del Govern de coalició amb Esquerra i va eludir aprovar pressupostos de l’Estat, entre altres mesures, per mantenir la seva posició en favor de la via unilateral.

La conclusió, més política que administrativa, més de concepte que d’exigència necessita, és que si hi ha acord, en paraules de Puigdemont, «no parlem d’un pedaç per tirar endavant la legislatura i parar el pas a la dreta, parlem que si hi ha acord ha de ser un acord històric, un compromís històric com el que cap règim ni Govern espanyol ha sigut capaç de fer realitat, malgrat alguns intents, des de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714».

La conclusió ha sigut un emplaçament explícit al PP i al PSOE: «Eleccions o pacte amb Junts, que no renunciarà a la unilateralitat». I ha advertit: «Estem preparats per si hi ha eleccions, però també per a una negociació que vulgui culminar amb un acord històric. La pregunta no és si nosaltres estem preparats per a una negociació, sinó si ho estan els dos grans partits espanyols per negociar amb nosaltres amb tot el que representem o senzillament volen sortir al pas i obtenir com sigui el suport parlamentari per consolidar un lideratge o desmuntar el del rival», ha aclarit.