Puigdemont, un home d’Estat

Són les situacions excepcionals les que identifiquen la naturalesa dels lideratges. És cert que l’excepcionalitat dona lluentor fins i tot als més mediocres, perquè els situa sota el focus de la notícia, però si uns creixen com a líders transitoris, altres s’eleven a la categoria d’estadistes. I això és el que està passant en aquests inesperats dies en els quals l’home més perseguit d’Espanya és, alhora, el 'kingmaker' que pot desllorigar la crisi. En aquesta situació insòlita, el president Puigdemont podia fer dues coses: actuar com un líder, o actuar com un estadista. Ha optat per la segona condició, i al fer-ho, ha deixat despullats alguns reis de la nostrada república.

¿Quina és la diferència entre el líder i l’estadista? D’entrada, la perspectiva en la qual se situa. Puigdemont opta per parlar des de la nació, i no del partit, ergo no cerca solucions puntuals sinó un «acord històric». A partir d’aquest fet nacional, el llenguatge, les formes i els objectius capgiren el tarannà de la negociació, i la converteixen en un fet transcendent. És cert que aquest és un plantejament de risc, atès que maximitza els límits, a banda de deixar descol·locats els polítics espanyols, incapaços de sortir de l’equació autonòmica. Ho ha dit el mateix president «no existeixen les condicions a Espanya per a un acord històric», però també és condició d’estadista treballar perquè les condicions es creïn. Sigui com sigui, una de les frases de la seva conferència és inequívoca: «no existeix una solució autonòmica al conflicte català», de manera que ni la buscarà, ni l’acceptarà, no endebades la perspectiva de la nació impedeix la de l’autonomia.

Les diferències són substancials. Per exemple, Puigdemont considera que abans de negociar cal poder parlar, i això requereix un principi de reconeixement mutu, sense el qual no es pot arribar a cap acord. És a dir, cal treure el conflicte català de l’equació judicial i retornar-lo a la casella política, d’on mai no havia d’haver sortit. Atès que l’única manera de fer-ho és amb una amnistia, aquesta ha de ser prèvia a la negociació. No és, doncs, una moneda de canvi per a la investidura, sinó una condició prèvia per asseure’s a pactar. I no es tracta de noms o de límits, sinó d’acceptar el caràcter democràtic i no delictiu de la lluita independentista. Amb una exigència que no és menor: Sánchez ha d’anul·lar la directiva d’intel·ligència que situa l’independentisme en la categoria terrorista –tal com va informar l’Europol– i que faculta l’estat a usar tots els mecanismes de repressió per controlar-lo. ¿Com pot Sánchez aconseguir els vots d’uns diputats la naturalesa dels quals equipara al terrorisme? És una pregunta tan bàsica que sembla de primer de política, però ningú no l’havia formulada fins ara. I amb l’amnistia i la descriminalització de l’independentisme, una tercera condició: la creació d’un mecanisme de seguiment de la negociació, atès que la desconfiança és absoluta.

A partir d’aquí, les preguntes s’amunteguen: ¿què vol per votar la investidura? ¿El referèndum? ¿L’autodeterminació? Puigdemont ho ha deixat clar: no renuncia a la unilateralitat (que s’oblidi Montilla del ‘no ho tornarem a fer’ que exigeix), i només un referèndum pactat amb l’estat pot aixecar el mandat del Primer d’Octubre. Això, sumat a l’exigència d’acord històric, dos més dos fan quatre. Però també deixa clara una cosa: encara no estem en aquesta pantalla. Ni dona per començada cap negociació –la foto amb Yolanda Díaz és un gest de gran importància política, però no representa cap inici de negociació–, ni posarà res sobre la taula fins que les condicions prèvies s’hagin produït de manera contrastable. I contrastable, en el cas de l’amnistia és evident: el PSOE ha de presentar una llei d’amnistia al Congrés a curt termini, si vol iniciar converses. Que res d’això no passa, doncs via fora que, com diu, «no hem aguantat les posicions per salvar una legislatura, sinó per defensar els drets nacionals».

La nació o el partit; l’estadista o el líder; l’acord o les eleccions. Puigdemont opta per la nació, actua com un estadista i no tem les eleccions. Mai Sánchez s’havia trobat en una tessitura com aquesta. Se’n diu resiliència, i no cerca sobreviure, cerca vèncer.