En clau de sol i de sal

Abans que s'imposés el nom actual de Costa Brava, hi hagué opinions diverses sobre aquesta denominació. Així, Joaquim Ruyra parlava d'una Costa Serena, sobretot a l'estiu. Pella i Forgas advocava per una Costa Grega. A Josep Pla, no li agradava el mot Brava, perquè resultava molt difícil de traduir a altres llengües i proposava Costa del Corall. Gaziel el trobava un mot massa ampul·lós, comparant-lo amb altres litorals més singulars i dramàtics, com els d'Irlanda o Escòcia.

A Portbou, el 1890, l'Ajuntament publicà aquest ban, en castellà com corresponia a l'època: «Queda prohibido nadar o bañarse en la playa de este pueblo en ninguna hora del día o de la noche, sin ir los hombres cubiertos con taparrabos a lo menos, y las mujeres de manera que no ofenda a la moral». El lloretenc Esteve Fàbregas, a Un ciri a la processó, comentava que uns joves es banyaven de pèl a pèl a la Caleta, en companyia d'unes sueques que havien conegut. De sobte aparegué l'autoritat, que els cridà l'alto i els enfocà amb les llanternes. Quan ja es veien al calabós, el més murri deixà anar: «Ya ven ustedes, estas mocosas de suecas se han atrevido a decir que los hombres españoles no tenemos cojones para bañarnos desnudos con ellas. Y acabamos de convencerlas de su error». Diu que els guàrdies civils, davant d'aquella estrambòtica defensa del «honor nacional», sense dir res donaren un darrer cop d'ull al reguitzell de cossos nus i, amb cara de pocs amics, continuaren el seu recorregut... El 1973, encara en vida de Franco, la vocalista Angeline Jackson, a Platja d'Aro, havia de cantar Vull fer l'amor amb tu cent cops al dia. Tement que les masses es poguessin excitar, l'autoritat prohibí aquesta cançó, «por ser su letra indecente y de una inmoralidad absoluta».

Podríem parlar també de cançons sobre la nostra costa. Com l'òpera Marina: «Costas las de levante, / playas las de Lloret. / Dichosos los ojos / que os vuelven a ver»... La platja a trenc d'alba, els pescadors canten, mentre Marina espera la tornada del seu amor. D'havaneres en trobaríem moltes: La gavina, de Frederic Sirés; El meu avi, d'Ortega Monasterio, presentada el 1971 a la cantada de Calella de Palafrugell: «El meu avi va anar a Cuba, / a bordo del Català, / el millor barco de guerra / de la flota d'ultramar»... De Ramon Carreras, bisbalenc, recordem Llop de mar i Cala Montgó. Josep Bastons, fundador del grup Peix fregit, fou autor de Mariner de terra endins: «Com serà el mar, / serà blau i gran com diuen, / serà veritat / que de nits és com la plata»...

Quant a sardanes podríem destacar Costa Brava, de Bartomeu Vallmajó; Costabravenca, de Ricard Viladesau, i L'Empordà, de Joan Maragall i Enric Morera, potser la més coneguda de totes. Així mateix, valsos com Vell pescador, de Josep Llibori Pujol: «El mar és bo, / el mar és blau, / el mar és calma / i és temporal»...

La vida és un tango, es deia abans, i això no deixa de ser veritat... Com ara El tango de la punyalada: «Ella es torna tota roja / i jo, vermell com un pebrot, / i per més que ho intentàvem / cap gosava dir ni un mot»... I no oblidem les rumbes, com Lola, la tavernera, de Carles Casanovas i Josep Bastons: «- Corre, Lola, posa'm un got de vi / i et cantaré una cançó... / I mentre li canta una havanera amb la guitarra, / ella mou el cul, balanceja els pits i fa una rialla»...

Totes plegades en clau de sol, però també de sal, perquè el mar hi és present sempre.