La cançó de l’estiu

Instal·lats en plena canícula, sota un sol abrasador, menjant gelats sense aturador i hidratant-nos contínuament no fos cas que... De moment es compleixen els cànons de l’estiu, agreujats, si cap, per aquestes sufocants temperatures que van començar fa anys amb un petit forat a la capa d’ozó –del qual avui ja ningú en parla– per arribar a això que anomenem un canvi climàtic que malgrat que alguns s’entesten a negar, sembla una evidència.

O sigui, que el festival de pells enganxifoses, de com acabar suat al cap de dos minuts de sortir de la dutxa, de calrades que fan època, si no es va amb compte, i de peus escaldats tres segons després de sortir de l’aigua, ja ha començat. Temperatures in crescendo a part, sembla, doncs, un estiu normal i corrent amenitzat aquest any per unes noves eleccions que no semblen interessar massa a ningú.

Però tots sabem que de normal aquest estiu no en té res. A punt de complir-se un mes des del seu inici, ens assalta un dubte que no ens deixa dormir. Ras i curt: aquest any no acabem de trobar la cançó de l’estiu.

I vet aquí que, sota els efectes de la distensió estival, amb una cerveseta fresca o una sangria entre les mans, la manca d’un referent musical pot ser un problema pitjor que les eleccions de les quals hem parlat abans o que l’augment de l’efecte hivernacle. Perquè és inconcebible un estiu sense una cançó que en sigui el hit.

A fe que ho he demanat a persones de totes les edats i us asseguro que hi ha un autèntic desconcert sobre qui s’emportarà el mèrit. Jo diria que el Coti x Coti que canten fins i tot els gats de Navata té molts números, però se’m comenta que en realitat no li tocaria perquè, encara que a mi em pugui semblar el contrari, aquesta cançó ja sonava molt abans de l’inici de l’època estival.

Els no emancipats de casa em demanen una mica de paciència: en Quevedo n’ha tret una que segur que ho peta, o bé la nova de la Shakira potser ens farà ballar a les pistes mentre entre compàs i compàs llença dards contra el seu ex.

Accepto posar l’ànima en repòs tot esperant la perla musical que ens acompanyarà fins que arribin els preciosos colors de la tardor. Però la nostàlgia m’evoca aquells estius de temes que van ser rotundament números amb el consens de tothom: des del Life is Life d’Opus, passant pel Mediterráneo de Los Rebeldes o la Macarena de Los del Río.