Roses i el seu patrimoni

Certament, el patrimoni natural que embolcalla Roses és un valor afegit inqüestionable, però, de tant dir-ho, repetir-ho i de tant estar orientats a l’exterior, ens oblidem d’altres patrimonis «interiors». L’excessiva aposta pel turisme de masses i totes les seves variants (esport, gastronomia, nàutica, etc.) van provocant no sortir de l’economia de serveis. Només faltava la nova irrupció d’elBulli 1846 i el recent premi a Disfrutar com a millor restaurant europeu i segon del món, amb un rosinc, per estar pels núvols. Mentrestant, altres patrimonis «interiors» queden oblidats.

Avui, l’economia dels oficis és un sector productiu gens menyspreable, de fet, si no fos per aquest, difícilment Roses estaria on està turísticament. Ara bé, ni ho sembla ni és fomentat quan pràcticament està morint d’èxit (les empreses no donen l’abast, la manca d’aprenents és una rèmora, les comandes, els materials i els transports s’encareixen cada dia, Roses és un cul-de-sac, etc.).

Caldria repensar millor la promoció econòmica d’aquest sector. Tenim molts autònoms, però poca economia social, comunitària i cooperativa, que amb ànim de lucre o sense, ajudaria a tenir un millor teixit social, cultural i econòmic inserit a la vila, autòcton i no subjecte a la dependència turística, ni estacional. Només cal ser una mica imaginatiu i crear vivers d’empreses socials, per tenir en poc temps nous emprenedors socials, culturals i ambientals. Tampoc sembla que es vulgui explorar la via de clàusules socials i ambientals en la contractació pública d’obres, productes i serveis. Una reserva pressupostària que permet generar ocupació i economia social. També tenim un patrimoni sovint oblidat, el de les persones que viuen tot l’any a Roses (no necessàriament gent gran –atenció a l’edatisme–), a les quals pràcticament no se’ls ofereix més que serveis socials o oferta esportiva i de lleure. Com si estiguessin envellint, emmalaltint, o, per contra, estiguessin de «vacances» permanents.

És sabut que hi ha un gruix de jubilats i pensionistes que va creixent i més amb la generació del baby-boom, que ja truca a la porta i demana una altra mena de serveis i oferta tot l’any. Per cert, això en clau lleure, però, en clau productiva, totes aquestes fornades de sèniors són un patrimoni que no ens podem deixar perdre per la penetració francesa amb més cultura de jubilació activa i proactiva. Per acabar, no oblidem que sense un bon teixit associatiu, el caldo de cultiu de conflictes i ones reaccionàries està servit (i no em refereixo al top manta i la immigració, provocada pel mateix model turístic).