Per molts sants!

Que les tradicions canvien amb el pas dels anys és un fet obvi. Gran part dels nostres usos i costums, tradicionalment vinculats a motius o successos primordialment catòlics, s’han vist modificats en els últims temps a causa de la gradual pèrdua de la religiositat dels autòctons i per l’arribada de les noves religions professades pels nouvinguts.

És per tot això que em va fer tanta il·lusió que ben entrat el segle XXI em felicités tanta gent pel meu Sant que va ser fa dues setmanes. Sí, perquè com a aperitiu de tanta gresca i xerinola per Sant Joan i Sant Pere, val la pena recordar que Sant Lluís Gonzaga celebra la seva festivitat el mateix dia que entra l’estiu.

Recordo que de petit es celebrava molt més el Sant que l’aniversari. El dia de Sant Lluís em sentia ben homenatjat, fèiem una bona festa i sempre em queien bons presents, mentre que pel meu aniversari tan sols em deixàvem triar el dinar, em regalaven quatre pimplaines i a córrer.

És ben cert que les tecnologies ens han canviat la vida i amb la seva evolució ja no es requereix l’esforç mental de recordar la data d’aniversari d’un amic o conegut ni cal el fet físic d’apuntar-lo a un calendari i anar revisant a diari quins “cumpleanys” cauen en aquell dia. Com deia, els nous mecanismes digitals ens recorden a diari els aniversaris dels nostres contactes. 

Però això no sol passar amb els sants perquè estan passats de moda. O sigui que actualment té molt més mèrit recordar o assabentar-te del santoral del dia i a continuació –i aquí entra la proactivitat i positivitat que tant valoro–, recordar en el meu cas els Lluïsos que coneixes i felicitar els que creguis oportú 

Sé que  arribarà un moment en el que celebrar l’onomàstica passarà a la història, ja que el món va canviant i nosaltres els mortals estem de pas. Però parlant amb frases fetes dels nostres dies, diria que cal posar en valor el dia Sant que ens treu de la zona de de confort i ens obliga almenys a pensar a qui volem felicitar i a qui no.

Tot i sentir-me molt afalagat per les felicitacions rebudes, voldria també dir sense ànim d’ofendre ningú, que la majoria de persones que van recordar-se’n de mi ultrapassen els cinquanta anys d’edat. De manera que no puc més que aplaudir que en aspectes com aquests siguin els boomers amb el seu tradicional classicisme els més transgressors!