El vespre de la "Gallina de Piel"

Mai m’he considerat futbolero. A vegades, aquesta decisió m’ha fet sentir una rara avis enmig d’amics, coneguts i saludats capaços de creuar mig món per seguir el seu equip, de recordar religiosament alineacions històriques o de transformar-se davant d’un duel entre eterns rivals. Però ja fa uns quants anys, vaig descobrir que l’arquitecte del Camp Nou tampoc era aficionat del futbol. Us asseguro que va ser un alleujament. La filla gran de Francesc Mitjans Miró em va explicar, temps més tard, algun detall d’aquells viatges amb el seu pare a París, Londres, Zuric o Copenhaguen per estudiar els principals camps del moment. De cadascun d’ells, en sortia una postal de l’edificació adreçada al seu cosí i president blau-grana, Francesc Miró-Sans, amb comentaris per a l’estadi culé que acabaria inaugurant-se el 24 de setembre de 1957.

Està clar que el Barça és "més que un club". Potser per això, la meva rotunditat inicial també té algunes fissures. Hi he pensat ara quan l’estadi ha tancat per rebre una necessària transformació i he vist com moltes persones recuperaven els grans moments viscuts al costat del seu equip. A mi, com a molts baby boomers, l’arribada d’un holandès volador em va agafar amb pantaló curt. Aquella il·lusió infantil em va portar a vestir una samarreta amb el nou de Johan Cruyff a l’esquena i a fer una de les poques col·leccions de cromos que he acabat.

Varen passar molts anys fins que no vaig trepitjar per primera vegada l’estadi projectat per Mitjans, on només he vist un Gamper. Reconec que recórrer el museu, les llotges privades o la zona destinada als col·legues periodistes, ha estat especial. Però el dia més impressionant viscut a can Barça va ser el 9 d’agost de 1988. Plantat al mig del camp, vaig experimentar què sentien els jugadors a cada partit, i això que només seixanta mil persones aplaudien Michael Jackson. Aquell vespre vaig entendre el perquè del "gallina de piel" del meu ídol d’infantesa.