Alcalde, poeta i cronista de la Selva de Mar

En altres ocasions m’he referit fugaçment a la figura de Jaume Quintana i Llauneta (1921-2001). El que m’ha esperonat a dedicar-li aquest escrit monogràfic va ser la sorpresa que al llibre Personatges Il·lustres de l’Alt Empordà (Acesa Albertis, 2009) l’únic pròcer representant de la Selva de Mar fos l’escriptor i advocat barceloní Tomàs Garcés i Miravet, reconeixement que aquest empordanès dilecte se’l tenia ben guanyat encara que només fos per haver escrit Quadern de la Selva (1962). La vàlua polifacètica d’en Jaume Quintana és singularment lloable: com a alcalde va encapçalar la candidatura d’ERC durant una dècada (1985-1995); com a escriptor la seva tasca és molt més duradora, havent deixat petjada en la història del poble. És una bona notícia saber que l’ajuntament selvatà recopila el material inèdit donat per la seva vídua i el seu nebot.

M’agradaria posar de relleu l’obra d’aquest poeta-historiador de formació autodidacta. I amb això convido altres lectors a consultar aquells volums de la seva obra disponibles a la Biblioteca Fages de Climent. Com a cronista local és reconeguda la seva notable aportació al coneixement del període 1562-1931, editat en tres parts dins Referències històriques de la Selva de Mar (Diputació de Girona, 1986-1989-1993); menys difós va ser l’estudi «Els grafits medievals de les Cavorques» (Congrés Internacional de gravats rupestres i murals, Lleida novembre 1992) en col·laboració amb Joan Badia-Homs i d’altres especialistes.

Una segona faceta seva va ser la d’estudiós del folklorisme selvatà, amb contalles que apareixen en els epígrafs d’alguns dels seus poemes. El seu estudi «La toponímia de la Selva de Mar» (Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos vol. 16, 1983) aplega una trentena d’entrades, una feina feta amb gran meticulositat i diversitat de detalls: carrers i places, masos, trulls, fonts, pinedes i sureres, les coves, les mines, les festes… fins a les habituals relacions d’onomàstiques, motius i malnoms. Dins de l’apartat del nomenclàtor viari del poble, en Jaume Quintana complementava amb rodolins la localització comentada dels indrets: Carrer de la Font Mollor. «A l’estiu la Font Mollor / no escatima la frescor».

Un altre estudi, aquest genealògic (Genealogia aproximada de la Selva de Mar i anecdotari local, Figueres, 1999) va tenir Maurici Roig i Esteve Barbarà com a coautors. Els amants de les contalles i anecdotaris populars gaudiran dels 38 textos del llibre Brins d’humor (Figueres, 1989), farcit del tipisme de Selva de Mar i també del Port de la Selva, amb relats verídics que freguen la fantasia com «Les tràgiques aventures del porc de cal «Mullat» o «La col de la bassa del Molí», els d’homenots entranyables de diverses èpoques com en Comas l’ordinari, en Pavana i el senyor Benet, «el Carlí», en «Nigots» o el «Cubano». Dins del segell de folklorista, encara podríem afegir la seva faceta de lletrista de tretze textos de sardanes, amb partitura musical del seu amic vilajuïguenc Jaume Bonaterra i Dabau; pròpiament són poemes esparsos (1972-1977) inserits en tres dels seus poemaris: «Cant a l’ona», «Himne als vells», «La sardana de les barques», «Les tres fonts», «Mar enllà», «Mestre Pep» (La segona volada), «Empordà lluminós», «Prec a la Moreneta», «La Selva del Mar», «La filla d’en Pep», «Vilajuïga florida» (Recull viscut), «Enyorada barretina», «L’avi Gori» (La nostra contrada). En el cas de «Vilajuïga florida», la lletra de la sardana escurça en vint versos la llargada de l’original del poemari («Vilajuïga»).

«Fa cent anys [1875] que en Pep Ventura

envers el cel s’envolà

i el seu record, viu, perdura

al Rosselló i l’Empordà».

(de «Mestre Pep»)

«Sóc de raça empordanesa

i gronxant-me en bon bressol

he crescut amb ardidesa

al bell so del flabiol».

(de «La filla d’en Pep»)

L’abundosa obra poètica s’aplega en cinc títols: Recull viscut (1974), La segona volada (1981), Monestir de Sant Pere de Rodes. Llegendari versificat (1991), La nostra contrada (1994), Des del meu poble (1996), tot plegat un munt de 114 poemes, alguns dels quals – «L’ermitana de Santa Elena», per exemple– apareixen reeditats. La seva lírica és planera, empàtica, evocativa, didàctica, de devoció fervorosa a uns paisatges i indrets emblemàtics (fonts, arbres, roques, ocells…) del seu poble i perifèries. Algunes peces són contalles en prosa poètica («El Salt de la reina», «Els tres frares», «La taula dels lladres»), també trobem textos sobre l’amor, l’amistat, sobre antigues tradicions com la pesca a l’encesa o l’art gros, de records familiars (colpidora la lectura de «La collidora d’olives», dedicat a la seva mare; ple d’enyorança «El llagut vell», en record del pare), de jornades festives, de to religiós i patriòtic («Prec a la Moreneta», «La nostra bandera»), dedicats a la vellesa, a la dansa major catalana, i d’altres temàtiques. El gruix dels seus poemes constitueix una magnífica ruta literària de la Selva de Mar; és difícil no enamorar-se dels seus retrats bucòlics i resistir-se a visitar aquest tros de l’Empordà muntanyenc.

Jaume Quintana va rebre alguns guardons transfronterers en diversos jocs florals de Perpinyà: la Ginesta d’Or per «El vell pescador» (1973), el premi de l’Ocell (1974), el de l’Olivera (1975), el premi Rotary Vallespir per «Cant a l’ona» (1976), així com un diploma per «Dolça llengua» (1978). En els nostres temps d’extrema sequera, desitjaríem que els seus versos de «Plora el cel» esdevinguessin una pregària laica per posar fi a aquesta calamitat que pateix la natura:

«Plora el cel sense parar. / Riu la terra de secà, / i també riu el pagès / quan la pluja l’ha corprès./ baixen curulls petits recs / que semblen sacs de gemecs / per la fressa del trontoll / de rocs i troncs de matoll. / L’aigua emplena els rierals / amarant camps i fondals / que el cel havia colpit / deixant-los secs, en oblit. / La terra rep la saó / i fruitarà amb més braó, / que la pluja que ha caigut / és Font de vida i salut. / I si sap treballar bé / el pagès, el seu terrer, / el bon fruit recollirà/ no mancant-li el vi ni el pa!».

La repetirem tantes voltes com faci falta fins que dels nostres ulls brollin gotes d’alegria.