Fa pocs dies teníem el privilegi, a Figueres, de comptar amb la presentació d’un dels darrers llibres del periodista i escriptor Xavier Febrés; és més, si fa no fa un mes, va venir a presentar-ne un altre, la qual cosa ens diu que és treballador, prolífic, afectuós amb la nostra ciutat i atent amb aquest petit país, l’Empordà, que necessita relators molt més del que ens pensem.
El títol del llibre és il·lustratiu Empordà per a mitòmans, editat per Cal·lígraf; una petita joia que tot amant d’aquesta terra hauria de llegir. I malgrat que el tinc a mitges, he de dir que no només sorprèn a cada plana, sinó que aconsegueix que acabem tenint enveja de la nostra mateixa terra, preguntant-nos si, realment, vivim allà on ens descriu amb eficiència i destresa.
Reconec que soc lector seu, des de fa molt de temps, no només perquè és un gran escriptor, sinó perquè és un prescriptor empordanès que ajuda a entendre el nostre país, i sobretot ensenya a estimar-lo i respectar-lo –amb les seves coses bones i les dolentes, i això té molt de mèrit–. Per un empordanès no només provoca satisfacció sinó la certesa que, literàriament, estem en bones mans.
Sempre he pensat, i he dit, que l’Empordà té moltes coses, però no sempre té qui li escrigui, i Xavier Febrés ho fa, i ho fa bé. Escriure’l senzillament, per entendre el paisatge i els qui l’habiten, els qui hi viuen o estiuegen, els passavolants, els turons, les muntanyes, el mar i el sol, els mercats bulliciosos, colorits i els personatges singulars, les efemèrides perdudes i els espais concrets, la història petita o no tan petita; i retrobar-nos amb els veïns del nord, que sovint oblidem o simplement els donem per descomptats.
Quan escriu Xavier Febrés, recuperem una part d’aquell Empordà mític, transportat a l’actualitat; ens el retrobem cara a cara i és quan més ens agrada. Si volem comparar-nos amb la Toscana o la Provença, ens calen relators com ell que alcin el territori i ens el tornin embolicat, a punt per regalar-lo.
