Vells mites de l’empordà (IV)

Sibil·la de Fortià, filla de Berenguer de Fortià i de Francesca de Vilamarí, era una jove d'esplendorosa bellesa. La seva figura fou glossada per Bernat Metge a Lo somni, amb aquests mots: «Qui podria dar entenent la fortalesa de cor e gran paciència de la regina dona Sibil·la d'Aragó e lo gran saber e bon enteniment que ha. Moltes vegades me són meravellat de nostre senyor Déu, com tan virtuós espirit ajustà a cos femení»... També Jaume Roig parlà d'ella a L'espill. Així com el primer autor es va desfer en elogis sobre la reina empordanesa, l'altre la va tractar de fetillera i de dona molt apta per als embruixaments. Frederic Soler, Pitarra, la va fer protagonista de Batalla de reines, i Esteve Albert va descriure'n la seva història al llibre Sibil·la de Fortià. Sibil·la fou esposa del rei Pere el Cerimoniós, que es va casar quatre vegades. Després de mortes les tres primeres mullers, Sibil·la es convertí aviat en amistançada del rei i poc després en la seva esposa. Ella, als vint-i-un anys, era ja vídua d'Artal de Foces. Temps després, en veure que el seu segon espòs defallia i s'acostava ja a la mort, fugí apressada de palau i marxà cap a Sant Martí Sarroca per refugiar-s’hi. Sibil·la morí a Barcelona, el 24 de novembre de 1406. Les seves restes mortals descansen ara al claustre de la catedral de Barcelona i es conserva encara una suposada estàtua jacent d'ella al Museu d'Art de Catalunya.

L'anomenat Rellotger de Creixell fou un bandoler molt conegut, que actuava per l'Empordà, sobretot pel Terraprim, en temps de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). El seu segon era llavors el Menut de Pins. Sembla que el van atrapar perquè durant un dels seus robatoris, mentre assassinava els masovers d'una gran casa de pagès, una nena va quedar amagada dins un armari i el va poder reconèixer davant la policia. En jutjar el Rellotger va quedar demostrat que, a més de nombrosos robatoris, havia perpetrat divuit o vint assassinats. Va morir garrotat a l'areny de l'Onyar, a Girona; una multitud arrauxada i plena d'indignació va assistir a la seva execució. Josep Pla, als anys setanta del segle passat, va escriure un llibre, barreja de reportatge i assaig històric, sobre aquest personatge, on exposava les seves indagacions pel que feia als mètodes emprats pel dit malfactor.

En Miquel Portell i Salleres, veí de Castelló d'Empúries, era conegut popularment com en Cua. Ell havia tingut al seu cortal un extraordinari semental anomenat Romeu, que havia arribat a cobrir, en un sol dia, vuit o nou eugues, deixant-les prenys totes elles. Carles Fages de Climent va contribuir a la fama del castelloní amb aquest epigrama: «En Cua va posant greix, / compra camps i fuma puros, / el cavall es diverteix / i ell cobra vuitanta duros». Un dia, com que entre els que l'escoltaven hi havia un oficial de l'exèrcit espanyol, en Fages, ràpidament, confegí la seva versió en castellà: «Portell es hombre de suerte, / compra campos, fuma puros, / el caballo se divierte / y él les cobra ochenta duros»...

Dotze exemples aquests exposats ben evidents, irrefutables, inclosos en quatre articles sobre antics mites empordanesos, d'aquells que no s'obliden fàcilment. I molts altres que en trobaríem encara, amb tota seguretat, si ho tornéssim a provar...