Mar d’amunt

Vells mites de l’Empordà (III)

El rector de Garriguella, la Lídia de Cadaqués i en Doro de la Vall de Santa Creu.

Josep Maria Salvatella

Josep Maria Salvatella

Continuem amb la rècula de personatges sovint ignorats o oblidats, ben identitaris, per altra banda, al nostre Empordà. Parlem ara d'Emmanuel Gibert, d'idees austriacistes, que va néixer a Peralada i fou rector de Garriguella el segle XVIII, coetani amb la guerra de Successió. Així es presentava aquest eclesiàstic: «Excelentíssim senyor, / si vol saber lo meu nom, / Manuel me diu tothom, / de Garriguella rector». Altres fragments d'aquest mateix text: «I si lo mal temps dura, / dono per sert / que posat en lo desert / patiré fam, / perquè no menjo ensiam / ni coses fredes, / de quan en quan menjo bledas / y vaig de cos»... «Del déu Baco lo liquor, / com sia de vinya vella / del terme de Garriguella / té gustosíssim sabor. / Més vuy en dia millor / és lo liquor d'un mallol / per un capellà que vol / en sa casa recullir-se, / per plorar i penedir-se / del temps que feu lo mussol»... «Perdoneu-me si só breu / y si voleu res de mi / me trobareu en camí / com un pelegrí romeu»... Finalment: «Amb lo seu superior / està mal lo dit domer / y, no tenint un diner, / se feu capellà major, / anant per aplegador / per Alfar i Campamàs, / amb un ruch i un sacàs, / aplegant per poder viure, / considerant com pot viure / qui no té per baix del nas»... La seva obra fou recollida en diversos manuscrits, al costat de la de Vicent Garcia, el dit Rector de Vallfogona.

vells mites de l’empordà (III)

Lídia Noguer amb Salvador Dalí a Cadaqués. | FUNDACIÓ GALA-DALÍ / Josep M. Salvatella

Lídia Noguer i Sabà, la Lídia de Cadaqués, era peixatera i tenia a casa gent a dispesa. Molt bona cuinera deia la gent, a casa seva hi van fer estada Víctor Rahola, Pablo Picasso, Puig i Cadafalch i Eugeni d'Ors. La seva mare era coneguda com la Sabana i es deia que fou la darrera bruixa del seu poble. En aquell temps hi havia testimonis que atribuïen a la Lídia la facultat de convertir-se en gos, de viatjar a gran velocitat i, així mateix, de controlar els agents atmosfèrics. Es deia llavors que va morir d'un joc de garrotades que ventaren a la seva camisa, sense dur-la posada. Maridà amb Nando Costa, pescador que se suïcidà, embogit. Eugeni d'Ors passà una temporada a casa de la Lídia, el 1904. Quan l'escriptor publicà les seves Glosses, dedicades a Teresa la Ben Plantada, foren interpretades per la dona de Cadaqués com a dirigides a ella mateixa, que estava ben enamorada del poeta. En fer-se vella, i vist el seu estat llastimós, Anna Maria Dalí la va ingressar a l'Asil Gomis d'Agullana. Quan ja li havien tret tots els polls, la Lídia assegurava: –Estic neta com el lliri de la vall... Federico García Lorca, amic de Dalí i visitant de Cadaqués, va escriure d'ella: «La locura de la Lidia es una locura húmeda, suave, llena de gaviotas y langostas, una locura plástica».

En Teodoro Paronella i Buxeda, anomenat popularment en Doro, casat amb una dona que li deien la Noia, va haver de buscar feina fora de la Vall. «A la Vall de Santa Creu, a cada casa hi ha un hereu», es deia en aquell temps. En Doro tenia dotze germans i, en llevar-se al matí, de vegades s'havia de posar un sac per tapar-se les vergonyes, perquè només hi havia dotze calces a casa seva. En Doro duia sempre una boina, dins la qual guardava la petaca, el paper de fumar i un encenedor que ell en deia l'emprenyavents. La Noia el feia anar a la rega i la gent tot sovint li deia: «Doro, ets un gran bolero» per la seva fama de mentider. Una vegada, parlant amb uns amics, en Doro digué: «Jo llançaré una pedra des del Salt de la Reina, apuntant a la plaça de Palau. Tindré temps per tornar a la Vall, baixar a Llançà, pujar amb tren fins a Vilajuïga i anar a peu fins a Palau. Hi arribaré abans que la pedra»...