No quedarà pedra sobre pedra?

Escric aquestes ratlles en Divendres Sant, dia de meditació i tristesa infinita. M’he posat dins la pell de l’amic Santi Coll, savi i valent periodista, i li dono suport en tot el que diu en el seu al·legat «La Figueres que no estima les pedres» (Empordà 4/ d’abril/ 2023). És una clara denúncia de destruccions irreparables dutes a terme, trepitjant sovint, totes les línies vermelles. Soc llançanenc per naixement, i vaig viure al figuerenc carrer Nou des del 1942 fins al 1960. Són anys d’infantesa i primera joventut que marquen molt i que rememoro amb complaença i un punt de pena. Recordo clarament el preciós edifici de la Cambra Agrària i l’església de la Providència, que cita en Santi Coll, ambdós desapareguts i motiu de sentides vivències personals. Com a veí veig amb memòria fotogràfica l’antic Hospital i l’església de Sant Baldiri, també enderrocats. Potser ara se salvarien, o potser no? La història dels pobles és també la que sistemàticament esborren alguns polítics sords al missatge de les pedres. Destruint el patrimoni material es perd el que ens fa viure, bo o dolent, però que és part de la memòria col·lectiva. Vull creure que no és amb afany econòmic, i sí per la seva falta de sensibilitat i cultura. Com molt bé diu el periodista, sempre hi ha una alternativa urbanística per superar el fantasma de la destrucció i l’enderroc.

Estic seguint amb interès la reconversió de la Sala Edison, que també està molt present en la meva vida. Amb la ben entesa que se salvaria la sala de miralls i l’escalinata, ja em sento tranquil. Però el temor de Raül Garrido, que manifesta en el seu escrit «Hotel Edison» (Empordà 4/ d’abril/ 2023) que el projecte caigui en l’oblit per motius de possibles canvis polítics després de les eleccions municipals, em deixa una mica trist. Com diu l’autor, fem un acte de fe i esperem que es faci cert i que s’envolti d’un nucli urbà molt diferent del que hi ara mateix, i afegeixo: que retorni la Figueres cultural, potent i senyorívola que he conegut molts anys enrere.

Les pedres ens parlen, a vegades criden i acusen els seus destructors. Que escoltin el seu missatge que suggereix moltes històries potents i d’altres més íntimes, però igual de valuoses. I si continuen amb l’afany demolidor, que el seu cor no sigui una pedra més.