«Cada dia és festa»

Un dels llibres de lectura recomanable del gran faulista Manuel Brunet (singularment recordat per El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries) és Cada dia és festa (1946), on al llarg de 45 capítols curts dissecciona el calendari d’efemèrides religioses i populars al llarg de l’any. Ho fa amb una prosa elegantíssima i rica en apunts de tota mena de saviesa costumista. Aquest nostrat vigatà-empordanès, d’arrels profundament cristianes, estaria content i alhora desconcertat si fes una ullada als calendaris laics actuals. D’una banda, s’hi han mantingut totes les festes religioses de precepte o recordança (de la Nit de Reis, la Candelera, Diumenge de Ram, Pasqua Granada, l’Ascensió, la Mare de Déu d’Agost, la Puríssima, a Nadal), també de més profanes (dijous llarder, castanyes i panellets…). Quedaria esbalaït, però, en adonar-se que el títol del seu llibre ha esdevingut profètic: les 365 jornades de l’any contenen almenys una marca de celebració Mundial o Internacional (quina és la diferència?) de temàtiques seculars, cíviques, de forta reivindicació femenina o mediambiental, tot i que alguna pugui semblar estrafolària: mentre els olotins celebrin la seva Fira de Sant Lluc el proper 18 d’octubre, la resta del planeta prendrà un xic més de consciència sobre els trastorns que provoca la fi de la menstruació el Dia Mundial de la Menopausa.

Al llarg del primer trimestre de l’any ja hem consumit –entre molts altres– els dies Mundials de la No-Violència Escolar i la Pau, contra el Càncer, d’Internet Segura, de les ONGS, de la Zero Discriminació, de l’Aigua, de les Treballadores de les Llars… Com cantava Louis Armstrong What a Wonderful World seria aquest nostre món si els rellotges només tinguessin manetes per saludar causes tan boniques i poder deixar de banda guerres, discriminacions i qualsevol classe d’intolerància. Dissortadament, la nostra societat materialista i competitiva encara no és tan solidària com aquestes campanyes s’esforcen a difondre. Fa noranta anys que l’escriptor Aldous Huxley ens va prevenir amb ironia del malson distòpic contra el pensament romàntic de Shakespeare manifestat a La tempestat a través de Miranda: «Oh, meravella! / Quin escampall de belles criatures!/ Oh, senyor, quin goig fa la humanitat!/ Oh, món nou, / que té gent així».

Trobo quatre senyals a la meva agenda d’aquest mes de març traspassat: d’evocació santoral tradicional (Sant Patrici i Sant Josep); d’incorporació tardana: el Dia Internacional de la Dona (8 març) i el Dia de la Poesia (21 març). De la resta, me n’assabento (o no!) a través de magazins de TV3, Catalunya Ràdio, o de les agendes culturals de la premsa de la comarca. Després de la lectura del núm. 2.303 (p. 54) del Setmanari de l’Alt Empordà ja tinc un cinquè ítem per incloure al meu registre de celebracions marcenques: el Dia Mundial del Pardal, fàcil de recordar, ja que és la vianda de l’entrepà entre el dia del Pare i el de la Poesia, i a més, també és el Dia Mundial de la Felicitat. Que consti que el meu ocell preferit és el pit-roig (el seu cosí robin, és l’ocell nacional d’Anglaterra).

El Passer domesticus és l’au més familiar i propera a la civilització dels homínids, i per tant la que més pateix la mortalitat, ara per atropellaments, abantes pels paranys de ballestes per combatre la carpanta. Resulta alarmant que en les tres darreres dècades Europa hagi perdut el 60% dels seus pardals (també els anomenen així els gallecs), dels seus gorriones, txolarreak, moineaux, sparrows, Spatzen, passari… Tal vegada són menystinguts per la seva abundor i presència al llarg de les quatre estacions, per la manca d’estètica de plomatge i melodia que tenen altres ocells. Josep M. de Sagarra no li dedicà cap peça dins del seu finíssim poemari Els ocells amics (1947); la cançó Sparrow, de Simon & Garfunkel, és una elegia sobre la manca d’hospitalitat del roure que no vol acollir el pobre ocell ben afeblit, el desafecte per part del cigne, el rebuig del blat daurat a alimentar-lo. Només la terra mostra voluntat d’acollir-lo amb paraules de lloança quan el pardalet sigui mort.

Els pardals no només moren víctimes de col·lisions. El menyspreu envers ells va tenir un capítol històric funest que va estar a punt d’extingir-los del mapa rural de la Xina quan Mao Zedong els va incloure dins de la «Campanya contra les Quatre Pestes» (1958), ja que engolien molt menjar dels camps de cereals. Pitjor el remei que la malaltia; el resultat fou un període de penúria apocalíptica que va matar més de 30 milions de camperols: sense pardals insectívors, les plagues de llagostes malmeteren els sembrats. El conte Sparrow Girl (La nena dels pardals, en versió catalana) de l’autora nord-americana de literatura infantil Sara Pennypacker ens parla de com la gent del poble de la Ming-Li s’aplegava amb petards i gongs per esglaiar els ocells fins que queien morts del cel estant per esgotament o atacs de cor. La petita heroïna tenia, però, un pla Schindler per salvar-los, que encara no he revelat als meus nets.

És obvi que si volguéssim retre un petit tribut a cada espècie d’au o arbre necessitaríem un almanac de mitja eternitat i un dia. A l’Empordà, però, crec que tenim motius per dedicar una diada singular a l’estornell. En les entrevistes de promoció de la seva novel·la El boig dels ocells, l’escriptora mataronina Care Santos opina que hi ha «un racisme contra els estornells» i exemplifica la seva mala fama en el fet que a l’obra Enric IV de Shakespeare un starling és ensinistrat per mortificar Lord Mortimer, enemic del rei, fent-li repetir com un lloro «Mor-ti-mer». El nostre folklore li ha dedicat un parell d’epítets despectius: «Cap d’estornell» [eixelebrat], «És un fumut estornell [malvat]». Tanmateix, és constatable que les malifetes de les becades prematures abans de la collita d’olives van impulsar l’avançament de les batudes dels nostres olivaters, amb el resultat d’un oli de tast molt més agradós per al consumidor.

I què dir del sentiment de prodigi que experimentem en contemplar els estols acrobàtics, majestuosos, amb una coreografia de disseny, que ens ofereixen en sessions contínues els vespres de tardor? Si és cert que els estornells tenen el talent de saber articular els sons humans, segur que seria per fer-nos-en un retret: «Oli fi, fa?»